Quan va esclatar l’anomenat cas Juan Guerra, un diari de Madrid va publicar una vinyeta on es veia el germà del llavors vicepresident del Govern central, Alfonso Guerra, fugint amb la Giralda sota el braç. El seu germà exclamava escandalitzat: “Pero Juan, ¿la Giralda también?”. Això passava l’any 1989. Des de llavors, els dos principals partits de l’estat s’han alternat en el poder i en la corrupció: Filesa, Gürtel, ERO i ara Mascaretes, com a casos més escandalosos, omplen les vitrines dels polítics més pocavergonyes. En aquest darrer cas, el Tribunal Suprem va dictar ahir una condemna exemplar a José Luis Ábalos com a cap de la trama i a Koldo García com a executor material del tràfec de comissions i pagaments ocults a canvi d’obtenir adjudicacions de contractes públics. A banda dels 24 anys de presó que li han caigut a l’exministre i els 19 anys que s’emporta Koldo García, el més rellevant de la sentència és que el tercer acusat, Víctor de Aldama, esquivarà la presó per haver confessat i haver col·laborat amb la justícia. El missatge que llancen els jutges pot incidir en altres casos de presumpta corrupció que estan sub iudice. Finalment, i aquí trobo la principal novetat de la mà dura del Suprem, el Tribunal destaca “el greu deteriorament de la confiança ciutadana en el sistema polític que provoca la corrupció”. Tanmateix, dubto que serveixi de lliçó. Si des de 1989 no han après que no es pot ficar la mà a la caixa, és dubtós que el castic a José Luis Ábalos operi com a lliçó dissuasiva. Què més voldríem!
Sessió: No iniciada
