Daron Acemoglu, guanyador del Nobel d’economia juntament amb altres acadèmics, va publicar un article al diari Ara que portava per títol Morirà la democràcia?. En ell, es mostrava preocupat per l’ascens dels partits d’extrema dreta a països com Hongria, Alemanya, França, Itàlia, Àustria… Segons Acemoglu la democràcia es veu reforçada quan té unes institucions sanejades, capaces de crear creixement econòmic, reduir les desigualtats, establir serveis públics de qualitat… Sembla lògic. El que és preocupant és el que passa quan la gent deixa de percebre-les com a útils, llavors es busquen solucions en altres propostes menys tolerants.
Recentment, han sortit a la llum nous casos de corrupció, i se n’han confirmat d’altres, que esquitxen els principals partits espanyols. D’una banda, l’exministre de transports socialista, José Luis Ábalos, ha resultat implicat en el cas del cobrament de comissions per la compra de material sanitari durant la pandèmia. D’altra banda, l’expresident de la Comunitat Valenciana, Eduardo Zaplana, va ser condemnat a deu anys i mig de presó i pagar una multa de més de 25 milions d’euros pels delictes de prevaricació, suborn, falsedat documental i blanqueig de capitals pel cobrament de comissions en l’adjudicació de les ITV. Avall que fa baixada!
No fa falta dir que tot això, malgrat la condemna de Zaplana, redunda en una pèrdua de confiança en les institucions democràtiques i en l’auge de partits d’ideologia extrema que, tal com diu el Nobel d’economia, tampoc solucionaran el problema. La corrupció no és únicament característica de la democràcia i, malgrat tot, la democràcia continua essent el millor sistema per solucionar els problemes a què ens enfrontem com a societat.
Carlo A. Brioschi en el seu llibre Breu història de la corrupció traça un relat que enllaça l’antiguitat amb el present a partir dels innumerables casos de corrupció que han esquitxat el nostre passat. Llegint-lo hom s’adona que la corrupció és un mal estructural de totes les societats occidentals de certa envergadura. Desconec si entre els primers grups d’homínids hi havia quelcom que s’assemblés a la corrupció, si fos així, caldria corregir afirmació dient que: la corrupció és un mal endèmic de la humanitat.
Probablement, una de les èpoques que més ràpidament ens ve al cap quan parlem de corrupció és l’antiga Roma, un poder fundat sobre les relacions clientelars i d’amistat. Juli Cèsar era un corrupte de manual i Cató el Censor, defensor de la moral romana, va estar implicat en més de quaranta processos de corrupció, així ho explica Brioschi.
La compra de vots, falsejar eleccions i el cobrament de comissions van ser pràctiques habituals durant la República Romana. No és d’estranyar, el sistema es basava en el dispendi de grans sumes de diners per pagar les campanyes electorals, quantitats que després els guanyadors havien de recuperar, el més ràpid possible, mentre ocupaven el càrrec.
En definitiva, desempallegar-nos completament de la corrupció és difícil, almenys això se n’extreu del llibre de Brioschi. El més important és tenir institucions prou sòlides i transparents que puguin combatre-la i mantenir-la en uns límits irrisoris de cafès i poca cosa més.
El que ens ensenyen la història i Acemoglu és que, per combatre la corrupció que des de la nit dels temps ens ha acompanyat, la democràcia és, de moment, el millor dels sistemes.
