Ben segur que l’enteresa del meu pare davant el seu destí (escapçat però prou bé, responia quan algú li preguntava com estava després de l’operació en què li van haver d’amputar una cama) va influir en mi de manera favorable, malgrat el patiment inevitable de totes dues parts. Sempre m’he fixat en l’envejable sentit de l’humor que algunes persones són capaces d’exhibir davant situacions difícils. No em refereixo, però, al conjunt de bromes i facècies dirigides a ridiculitzar i fer mal; parlo de l’humor dirigit a un mateix per treure de pas una espina al dolor dels altres. El sentit de l’humor no revertirà les adversitats ni curarà cap malaltia, però qui sàpiga esgrimir una actitud humorística sentirà que ha donat el primer cop de raqueta a l’infortuni. Diuen els experts que aquesta facultat humana no és innata, sinó que parteix de la saviesa. I ben segur que és fruit de la humilitat. Com, si la supèrbia és la teua companya, seràs capaç de riure’t de tu mateix?
Exemplar va ser la resposta d’un bon company de professió, que lluïa amb dignitat un destacable sobrepès, quan en una reunió va dir tot seriós que ell seria l’encarregat d’impartir l’assignatura de Sumo si, a saber per quin motiu, l’alumnat demanava que s’incorporés al currículum. Tot just fa un parell de dies, i en un àmbit ben diferent, vaig ser testimoni auditiu d’una conversa hilarant: quan algú li va preguntar a un company com es trobava, aquest va respondre que bé, que li havien operat la pròstata i ara s’anava pixant per tot arreu. Ah, mira, va respondre l’altre, vas marcant territori. Mig (i aquí podeu posar el nom del poble o ciutat que més ràbia us inspiri) ja deu ser teu. Quin gran partit de tenis! Com diu la psicòloga Jenny Moix: Benaurat aquell que sàpiga riure’s d’un mateix, perquè mai li faltaran els motius.
L’eminent psiquiatra Víktor Frankl, recull en el seu llibre L’home a la recerca de sentit com el seu sentit de l’humor –de vegades macabre– va actuar com a teràpia protectora durant els anys d’internament en diferents camps de concentració. No cal que ens llencem als filats, es deien uns interns als altres referint-se a les tanques electrificades que vorejaven el recinte, sempre ens quedaran les càmeres de gas. Després del seu alliberament, sovint explicava que ell coneixia a fons el camp de la psiquiatria i quatre camps més. El professor i escriptor d’origen irlandès Frank McCourt explica en el seu primer llibre Les cendres de l’Àngela la miserable condició de l’habitatge familiar de la seua infantesa. Durant tot l’any, tret d’un o dos mesos d’estiu a Limerick, la pluja envaïa la planta baixa fins arribar a l’alçada d’un pam. La planta baixa era anomenada Venècia, i els escassos metres del pis superior on vivien amuntegats eren, segons l’humor de supervivència, les càlides costes de Sorrento.
Abans d’iniciar la classe setmanal de ioga, la jove professora es dirigeix al parvulari que té al davant –en què la mitjana d’edat ja sobrepassa els setanta– per preguntar si el curs vinent continuarien amb l’activitat. Si hi som, sí –respon algú. Si som en aquest món, clar– aclareix algú altre. Els murmuris amb rialla continguda es van estenent per la sala. Tothom vol fer eco d’aquesta resposta esbossant un somrís amb dents i celles alçades: la vella jove recent incorporada i la parella que realitza els exercicis costat per costat; la companya que ha quedat vídua encara no fa dos mesos i l’amiga que ha superat un càncer; la dona de més edat que ha de realitzar els exercicis a sobre d’una cadira i el madur i encara ben plantat esportista que fa poc que hi assisteix. Lluny de témer la mort, tothom se’n vol riure.
I és que, si com diuen els experts, el sentit de l’humor neix de la saviesa, tots sabem que la vellesa és sàvia i capaç en teoria d’atresorar els mecanismes que condueixen a entendre el sentit de la vida, per tant, a la felicitat. Malgrat tot, l’edat i el poder no garanteixen aquesta capacitat. Des de fa uns dies, un ancià poderós –i amb cognom Triomfal– està buscant sense èxit la seua raqueta. Però la pilota ja li ha espetegat a la cara.
