Tothom ha de ser conscient que la vida és molt curta, que passa com un llamp i, quan t’has volgut adonar, ja ets a la vora de l’abisme sintonitzant el ‘Close to the edge’ de Yes. Hi ha episodis en la nostra existència que prevalen per sempre. Qui no recorda amb un somriure aquells temps de infantesa o d’aquell primer amor, primer dolor? “Todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar…”, com resa el poema.
Una de les constants de l’ésser humà és tenir la potestat d’arxivar sempre els bons records, rebutjant a la paperera de l’oblit aquells passatges que més ens han perjudicat. Per exemple, tots els que hem fet la ‘puta mili’ ho passem canutes al campament i després a la caserna, perquè allà no et podies reivindicar, només obeir com submís i estar sempre “a l’ordre” del comandament més proper.
D’aquell any i escaig que ens van robar, en plena joventut i pletòrics d’il·lusions, amb el pas del temps predominen els bons records, aquelles amistats que vam fer i els escaquejos. Mai recordem els arrestos o les humiliacions sofertes. Un cop superada aquesta dura prova, és cert que és quan les nostres vides trepitgen l’accelerador, algunes vegades sense fre. Arriben les arrugues, els cabells blancs o l’alopècia i l’abdomen es fa més voluminós.
La rutina es converteix en la teva aliada i per no desesperar millor fer “pequeñas tretas para continuar en la brecha”, com canta El Último de la Fila. Cauen les fulles del calendari com també van caient els ‘achaques’ per l’edat. Però no hi ha res impossible excepte burlar la mort.
Vida, t’estimo molt, no ho saps bé!, perquè sense risc no hi ha emoció… Oh yeah!
