No fa gaires dies, durant una estada a Madrid per afers de la Federació Espanyola de Parkinson, em van preguntar per la Conxita Tarruella. Eren persones que tenien un gran record del pas de la Conxita pel Congrés de Diputats. Allí on va ser, va deixar una gran empremta. No vaig poder donar-los bones notícies perquè ja feia temps que la Conxita no estava bé. Així i tot va lluitar fins a l’últim moment pel benestar de les persones amb malalties cròniques. “Un any més REIVINDIQUEM que les persones amb esclerosi múltiple tinguin automàticament concedit, si així ho volen, un 33% de discapacitat, percentatge mínim per poder accedir a les ajudes socials bàsiques”, encara reclamava a través de les xarxes socials quan encara li quedava un fil de força. La Conxita Tarruella, i perdó per l’expressió, va ser una dona amb dos pebrots. Tot el que va haver de superar, tot el que va haver de lluitar, tot el que va fer per tanta gent, només ho poden afrontar persones d’un gran cor i d’una força titànica. En un dels seus últims tuits va escriure: “Vull un món millor per als meus nets. Lluitant contra les desigualtats. Sempre infermera”. Sempre.
Sessió: No iniciada
