Amb 7 o 8 anys vaig tenir la sort de participar als Tres Tombs petits del poble. Era cordoner, a un costat del penó del que penjava un cordó per banda. Tres noiets sobre tres rucs peluts, blanc el del mig i marrons els altres. Els tres tombs grans anaven a cavall. Enmig, alguns carros, bèsties grosses, alguns músics, les autoritats i un capellà ensotanat. A les fotos surto tot tibat amb barret (això ja ve de lluny) i cara de circumstàncies, una jaqueta creuada que encara recordo, pantalons curts (amb neu al carrer o sota zero, la canalla no duia pantalons llargs) i sabates enllustrades. Vaig fer-ho dos anys, al matí de Sant Antoni. A la tarda, a plaça, el Ball del Ciri que havíem assajat força vegades. Hi havia ballada de nens i de grans. Els petits comptàvem els punts, un pèl nerviosos i els grans ho feien saltironant com si fossin d’un esbart. Era un ball amb parella però no la triàvem. Just ens donàvem la mà, ben innocents, al moment d’entrar i sortir amb un galop discret. Tinc presents les nenes d’aquells dos anys que ara no reconeixeria, i que ja podrien ser padrines.
Cada any en aquestes dates me’n recordo i penso en la sort que vaig tenir i la riquesa patrimonial que hi ha al darrere de les festes, de les tradicions. Ho valoro com un privilegi que m’agradaria que tothom tingués, una memòria que reprens un dia o dos a l’any i que et situa en una baula de l’heretatge, de la pertinença, de la cultura. Segur que la festa ha canviat perquè les festes són vives. No diré pas que altres tradicions o maneres de celebrar el calendari siguin millors o pitjors ni vull comparar-les.
Però és cert que poder explicar vivències com aquestes, situar-se en un temps i un espai, és el que es mereixeria tothom. Què passa amb els desarrelats, en els perseguits i bombardejats, migrants i refugiats? Explicaran vivències molt més intenses que no els connectaran ni prou ni gens amb una pertinença, amb un passat per poder mirar al futur. També hi ha els que només poden explicar els mateixos programes que veuen milions de nens, o una cua a la mateixa repetida atracció plena dels mateixos anuncis.
Quan parlem de patrimoni parlem d’això i insistim en respectar-lo, aquí i arreu, per intangible que sigui, per petit que sembli, i per distant que se’ns aparegui. Sense això seriem tots molt més rucs que aquella cavalcadura amable d’orelles llargues i ulls bonifacis.
