Aquesta setmana hem conegut noves dades contrastades sobre detalls concrets de l’anomenada Operació Catalunya, organitzada, dirigida i finançada per l’Estat espanyol per intentar dinamitar el moviment independentista de Catalunya. Malgrat els nombrosos indicis i evidències que ja en teníem, reconec que a mi m’ha esgarrifat conèixer-les, perquè, en el fons, encara volia creure’m que es tractava d’una iniciativa limitada a determinats àmbits corruptes de l’administració de l’Estat. Doncs sembla que no: es tractava –i no tinc motius especials per creure’m que encara no passi avui en dia– d’una estructura funcionarial que, sense cap empara legal, havia estat organitzada per les més altes instàncies de l’Estat, que n’estaven al corrent, les encobrien i les encoratjaven.
No m’atreviria a fer imputacions tan greus si ens trobéssim en circumstàncies normals. Vull dir que, si com seria d’esperar, tant la fiscalia com els òrgans judicials s’estiguessin dedicant, a hores d’ara, a investigar què és el que va passar, i a depurar les responsabilitats en què haurien pogut incórrer els seus actors i instigadors, em limitaria a remetre’m al resultat de les investigacions i a assenyalar la gravetat dels fets investigats.
Però no tinc cap confiança en l’actuació de la Fiscalia ni del Poder Judicial. Des de fa més de deu anys que ens estem posant les mans al cap davant de les evidències que han anat apareixent sobre persecucions il·legítimes de persones i institucions més o menys relacionades amb el moviment independentista català. Totes les denúncies presentades han estat arxivades i inclús les notícies que hi estaven relacionades han estat convenientment silenciades per la premsa espanyola no catalana, que només s’ha fet ressò, si de cas, dels corresponents arxius.
No és estrany, per tant, que no n’esperi res de la justícia espanyola, sobre tot quan, per la condició d’aforats de molts dels implicats, la seva possible investigació recau en els màxims òrgans de l’organització judicial.
No he estat mai independentista i continuo sense sentir-me’n, si més no en un sentit essencialista. Considero que l’objectiu d’un estat espanyol –o ibèric, o europeu– ha estat i continua sent la millor opció teòrica per als catalans. Però no a qualsevol preu. Em vaig criar en un moment en què –probablement amb moltíssims errors d’apreciació– el record que els nostres pares ens transmetien de la II República se’ns presentava com una alternativa espanyola plausible a la intolerable Espanya franquista. Probablement per això sempre m’ha atret aquesta il·lusió d’una Espanya democràtica, tolerant i respectuosa amb les identitats nacionals, que atribuíem, potser ingènuament, a la República.
Estic convençut que molts catalans ens podríem il·lusionar amb una Espanya així. Però no ho farem amb la que cada cop tenim més clar que ens ha estat governant durant aquests darrers quaranta-cinc anys, que reprodueix moltíssims tics del franquisme, probablement perquè no ho eren del feixisme sinó d’un nacionalisme espanyol tronat però persistent. Curiosament, aquells espanyols que més nacionalistes es proclamen, son els que més fan per trencar, com diuen ells, l’Espanya que desitgen.
