El consum de cervesa es multiplica especialment a l’estiu i cada cop són més els adeptes a la refrescant beguda escumosa més irresistible. Sembla que van ser els egipcis els que van trobar la poció màgica de tan preat mejunge que en aquells temps utilitzaven per als malalts, ja que servia per alimentar-los i alhora perquè alleugereixin els seus dolors amb la somnolència que el consum generós produeix.
La fórmula es va estendre com la pólvora per tot el planeta i són molts els llocs que s’enorgulleixen de donar-li un toc diferent a aquestes ‘rosses’ irresistibles, encara que també n’hi ha de negres, malgrat que no tenen tanta popularitat.
La cervesa és una beguda alcohòlica, no destil·lada, de sabor amarg, que es fabrica amb grans d’ordi germinats o altres cereals el midó dels quals es fermenta en aigua amb llevat i s’aromatitza sovint amb llúpol, entre altres plantes. Últimament s’han posat molt de moda les cerveses artesanes, però les que veritablement arrasen són les convencionals.
Els que han viatjat a l’estranger s’estranyen que se serveixin a temperatura ambient quan aquí estem acostumats a consumir-les molt fredes. Hi ha moltes cançons que fan referència a la cervesa. Els madrilenys Porretas canten “en Hortaleza, porros y cervezas” i la banda lleidatana Acero Negro va publicar el tema ‘Esa rubia irresistible con nombre de santo’.
Perquè per a molts com jo tenen nom de sant les preferides d’aquestes ‘rosses’ irresistibles… Oh yeah!
