S’alça orgullós amb un perfil peculiar. Deu anys fa, ja, que va petar el campanar, com en un marturi de somni. Es va plegar, va caure sobre si mateix, es va gitar al mig del poble perquè cridava qui-sap-los anys i no se’l va sentir. Aquell barroc esparracat a la plaça. Sant Pere de dol. Tenir un Calvari propi o que et regui el canal de Pinyana entre altres singularitats, passa a segon pla. Les campanes, de sort, no poden sonar per tu a la vila. Són intactes dins l’església, ara d’aire llombard, esperen a ser ateses, reubicades. El rellotge tampoc marca les hores, Roberto Cantoral ho hauria aconseguit per fi. El temps s’ha suspès, i ha sigut a Rosselló. L’anhel per controlar-lo és assolit aquí: que tenen els pobles que els fa únics? Rosselló, a fe de Déu, és un senyor poble.
Sessió: No iniciada
