“Rosa, t’estimo”. Així vaig titular La Punxa que el juliol del 2022 vaig dedicar a Rosa Fabregat el dia que el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts li va atorgar un dels cinc premis nacionals de cultura. Vaig escriure: “A Rosa Fabregat li agrada que li donin premis. Ho diu i ho demostra amb una explosió sincera de sentiments de gratitud. Dona bo atorgar premis a persones com Rosa Fabregat. En primer lloc, perquè honoren el guardó i, en segon lloc, perquè s’ho mereixen”. La notícia de la seva mort em va agafar lluny, però vaig tenir la tranquil·litat d’haver-la homenatjat en vida. Hem d’acabar amb la mania de guardar els elogis de la gent que val per al dia que traspassen. Al mateix article deia que “l’escriptora de Cervera, radicada a Lleida, va convertir la cerimònia de lliurament en un doble combat per Catalunya i pel feminisme en acabar el seu discurs amb un rotund ‘visca Catalunya lliure i feminista!”. L’endemà, la Rosa em va trucar emocionada. No parava de repetir “Rosa, t’estimo. Rosa t’estimo…”. Amb la mateixa emoció em queda el repòs d’haver regalat els elogis quan tocava i no quan se’ls pot posar a la gropa.
Sessió: No iniciada
