Acabada la Segona Guerra Mundial el govern d’Atenes va demanar la col·laboració de la Fundació Rockefeller per planificar la recuperació de les seves zones més castigades. Es va triar l’illa de Creta com a banc de proves idoni per comprendre la vida d’una comunitat rural tradicional. La direcció de la missió es va encomanar a l’epidemiòleg Leland G. Allbaugh, qui va liderar un rigorós treball de camp sobre el terreny entre 1948 i 1949 que veuria la llum a la cèlebre obra de Princeton University Press: Crete: A Case Study of an Underdeveloped Area.
L’equip d’investigadors americans preveia documentar un quadre greu de carències nutricionals, dèficits vitamínics i una esperança de vida reduïda a conseqüència de la manca d’infraestructures modernes i de recursos econòmics. Tanmateix, la realitat els esperava amb una sorpresa commovedora que va capgirar totes les certeses científiques d’aquella època i va enlluernar la comunitat internacional: a Creta van constatar uns cors a prova de ferro, ja que els infarts de miocardi, l’angina de pit i els accidents vasculars eren prodigiosament rars en comparació amb els registrats a les societats més riques i industrialitzades com els EUA; els seus habitants tenien una longevitat admirable, pel fet que, lluny de la fragilitat esperada i malgrat la pobresa i la manca d’atenció hospitalària avançada, la gent de Creta gaudia d’una esperança de vida sorprenentment llarga i plena de vitalitat; i finalment una protecció metabòlica natural, en comprovar que les malalties cròniques i degeneratives lligades a l’edat pràcticament brillaven per la seva absència, mostrant una robustesa biològica envejable.
L’informe d’Allbaugh també va descriure que el secret més ben guardat de l’illa era un estil de vida en comunió amb la terra. Gràcies al paper clau de la pagesia, hi havia una connexió directa entre els fruits del camp i de l’hort, que anaven directes als fogons d’una cuina senzilla i serena per ser compartits després al voltant d’una mateixa taula.
L’oli d’oliva, autèntic or líquid era el pilar calòric primordial i gairebé exclusiu de greix, que aportava més d’un terç de l’energia diària; les verdures silvestres, recollides fresques als camps i marges i consumides en gran quantitat amanides o bullides amb oli d’oliva i llimona; els cereals integrals i pans tradicionals, com el pa sec d’ordi cuit dues vegades per conservar el bo i millor del gra durant llargs períodes; els llegums i fruits secs, cuinats sense presses a foc lent com a font proteica pura i revitalitzant; i la presència del peix, fresc a la costa o en salaó terra endins, en clar contrast amb un consum de carn extraordinàriament reduït, reservat gairebé en exclusiva per a grans celebracions i dies festius.
A aquest patró alimentari s’hi sumava un altre element decisiu: el moviment constant com a forma de vida, ja que el cos dels cretencs es mantenia actiu i resilient gràcies al treball diari als camps i les llargues caminades pels pendents rocallosos de l’illa.
L’epidemiòleg Allbaugh va presentar al món una certesa que per nosaltres els mediterranis es evident: la saviesa de la terra treballada per una pagesia autentica i compromesa és la millor medicina natural, capaç per si sola de defensar la longevitat i d’alçar un mur natural contra la malaltia. La Fundació Rockefeller i el seu famós estudi de Creta del 1948 constitueix, per tant, el punt de partida del reconeixement modern de la dieta mediterrània.
