A sota d’un pont no és un lloc adequat per viure i tampoc ho és per resar. L’expressió màxima de la indigència és haver de raure sota el pont. Que a la nostra societat, teòricament avançada, s’hagi de recórrer als ponts per resoldre un aixopluc, és una indignitat. La imatge de centenars de musulmans de la comunitat Ibn Hazm resant sota el pont de Príncep de Viana de Lleida no només és vergonyosa. També és un perill. I segurament és una ocupació il·legal. A les lleres dels rius no s’hi poden celebrar actes multitudinaris. D’acord que amb la sequera que patim qualsevol avinguda seria prou previsible per a evacuar la canalització a temps, però ja se sap que els desastres no arriben mai avisant. I si passa qualsevol accident al pont? No voldria tenir el neguit d’haver autoritzat un res massiu sota el pont. Dit això, més vergonyós és encara que amb l’exhibició de milions que fan els països àrabs per a tota mena d’opulències, no disposin d’ajuts perquè els seus correligionaris de la diàspora puguin fer-se una mesquita on resar dignament. Al·là és gran, però els seus devots seguidors més acabalats són molt rancis.
Sessió: No iniciada
