Aquest dissabte, ahir pel lector, s’ha fet a Lleida un concert del Cor de Mestres de Catalunya. Són mestres i professors/es de música d’arreu del país amb inquietud per renovar i adaptar repertoris a les aules, que han establert unes trobades i un cor on compartir les seves veus. Aquesta formació ha rebut el suport de diferents entitats per garantir la pervivència de la música pròpia però també la posada al dia de l’aprenentatge que reben els escolars i batxillers amb temes de moda i apostes per la diversitat.
Els darrers anys el suport explícit ha estat dels Amics per a la UNESCO de Barcelona. És l’entitat més antiga de la FCACU (Federació Catalana de Clubs i Associacions UNESCO que enguany celebra el 40è aniversari). Els amics d’UNESCO a Lleida hem fet d’amfitrions del concert i la xarxa.
No ens en fem càrrec, però les cançons apreses a escola són importants al bagatge personal. Actualment més perquè la transmissió d’avis i pares a fills i néts està molt afeblida i la potència dels mitjans ens aclapara amb incessants novetats comercials, tan efímeres que no aprofiten.
Imagineu la diferència entre els qui als anys 20 i 30 del segle passat havien après les melodies de Narcisa Freixas, del mestre Joan Llongueras, els jocs musicals de Dalcroze o Montessori, i els que a partir dels anys 40 cantaven himnes religiosos i militars en una llengua forana, imposats amb amenaces i una pèssima pedagogia.
Imagineu la diferència dels qui han après caramelles, han cantat a la coral, han sentit cançons de treball dels padrins i les corrandes o els garrotins de sobretaula, amb els que només saben quatre èxits de la ràdio, subjectes a criteris comercials i polítics sovint contraris a les realitats familiars i de la comunitat.
El repertori de cadascú, la memòria de melodies, jocs rítmics, fragments de cançó, frases fetes en diferents idiomes, passos de ball… és una identitat que anem construint al llarg de la vida fins a esdevenir un patrimoni individual de gran significació. Els darrers estudis de musicoteràpia, especialment en malalties degeneratives i demències, obren un espai d’esperança en la relació íntima del pacient amb la seva banda sonora vital, el record interioritzat de la vivència musical.
L’esforç dels mestres de música, que algun ignorant considera superflu, és un repte fonamental pel pòsit cultural, afectiu i referencial de moltes persones. Gràcies per cuidar-lo.
