“I si és un lladre, també li he de dir bon dia?”. M’ho va dir amb l’escepticisme que els infants ja exhibeixen als sis anys, intuint que aquest món que els adults els presenten com un regal és, en realitat, una merda embolicada. Va ser la seua resposta al meu consell de padrina sobre bones maneres: les persones ens hem de saludar quan ens creuem en un camí, encara que no ens coneguem. I després d’escoltar la seua pregunta retòrica sobre la salutació matinal que em deixava clar que l’argument de l’educació no era prou convincent, em vaig estendre durant un minut interminable a les seues orelles explicant-li que ben segur que qualsevol persona que passegi en ple dia amb els seus fills i amb el seu gos deu ser una persona honrada i es mereix una salutació.
La pregunta següent no es fa esperar: “però, com puc saber segur si algú és o no un lladre?”. No m’ho pregunta pas perquè la meua resposta la tranquil·litzi, sinó per fer-me sabedora que és impossible distingir entre qui és delinqüent i qui és honrat. I conclou: jo no saludo ningú si no és de la meua família o no és conegut. I jo, l’adulta proveïdora de seguretat i respostes motivadores, ja no intento pas esgrimir l’argument de la probabilitat: és molt més fàcil topar-se amb una resposta honesta que amb un delinqüent; que si en una ciutat hi ha un u per cent de delinqüents, tindrem un 99 per cent de trobar-nos amb persones que no cometen robatoris, encara que no ens agradi el seu aspecte. Però he de reconèixer que el missatge que queda encastat en el diàleg és contundent, és impossible reconèixer el lladre d’ofici, perquè no porten antifaç ni sac per emportar-se el botí.
Pensem-ho. Qui és un lladre? Només qui té antecedents reconeguts i ha passat per la presó alguna vegada? O qui és capaç de cometre un atracament amb intimidació o qui intenta cometre una ciberestafa una vegada i una altra? Qui planifica la manera d’obtenir beneficis en un negoci poc clar o qui té la llum punxada? Qui ocupa un pis de manera il·legal o qui es dedica a especular amb l’habitatge? Qui aconsegueix falsejar factures i se n’endú els beneficis o qui falseja dades per acollir-se a ajuts públics? Qui cobra el subsidi d’atur però es nega a fer un curs de formació per accedir a una feina, o qui s’acull a una baixa injustificada? Qui roba cablejat de coure o qui el compra sabent que és el producte d’un robatori? És més lladre qui s’emporta cafè del supermercat –producte que aquest any ha fet sorpasso a l’oli d’oliva de l’any passat– o qui col·loca la seua parella en un càrrec públic? L’empresari que ofega els treballadors o el particular que explota una cuidadora sense cap mena de contracte? Qui paga una multa per continuar cometent un delicte mediambiental o qui falseja legalment la declaració d’hisenda? Qui fa del tràfic de marihuana un modus vivendi o qui ajuda a mantenir-lo amb el consum habitual?
L’engany s’ha fet transversal i s’ha estès com una gota d’oli. Ser pillastre està ben vist i qui sap saltar-se les normes del joc ja no està mal considerat. Potser faré meua la decisió de la criatura de sis anys que només saludarà els coneguts per no cometre l’error de desitjar-li un bon dia a cap malfactor. Si passo pel vostre costat i no us saludo, no us prengueu pas malament; no puc saber pas a quin tant per cent pertanyeu. I, si em permeteu un consell, feu el mateix amb mi.
