Què toca ara? Què ens queda per veure i patir? Perquè la dinàmica dels esdeveniments en els darrers temps ens aboca a malpensar amb raó que el món va cap a una destinació fatal i final. Perquè està clar que en algunes de les darreres desgràcies hi havia la possibilitat d’haver-les evitat, però malauradament la nostra limitada intel·ligència va dirigida només als interessos d’un quants i no pas als de tothom. Si el subministrament elèctric, internet i la telefonia mòbil, són del tot imprescindibles, com és possible que no se’n tingui cura com cal dedicant-li tots els recursos necessaris? El sistema imperant no dona cap opció, no sembla que li importi el medi ambient i aposta –insisteixo– pel benestar només d’uns quants. Promou les privatitzacions, que deixen les coses importants –pensem en l’educació i la salut– en mans d’empreses que només busquen el benefici econòmic i que el primer que fan si hi ha problemes és espolsar-se les puces i eludir qualsevol responsabilitat. Qualsevol persona amb un mínim de seny sap que les coses han de canviar, però com a sapiens que som, només parlem del que s’ha de fer, però no ho farem mai i ens conformarem com a corderets tot pensant: “Així és la vida”. Per tant, seguirem patint tot el que vindrà i ensopegarem un, dos, tres o els cops que sigui amb la mateixa pedra i, naturalment, la deixarem al mateix lloc perquè ensopegui el que vingui darrere.
Sessió: No iniciada
