Segurament el consultem cada hora –o hi vivim literalment enganxats– i no sabem que ja som més de 1.000 milions els usuaris d’aquest programa de missatgeria instantània. I de tant retòrcer-li el nom per reduir-lo a l’ús quotidià (wasap, guasap o fins i tot wuasa) potser hem acabat oblidant que el seu nom és una fusió de dos expressions. La idea de WhatsApp va néixer fa tot just quinze anys com una necessitat de trobar la privacitat que negaven les xarxes socials. Pronunciada tal qual, és homòfona de what’s up, que vindria a significar ‘Com va tot’, o ‘Què hi ha de nou’, si ho preferiu més castellanitzat. És a dir, que cada cop que hi entrem és com si féssim una salutació informal que pot arribar a l’altre confí del món. I per què App? Doncs perquè –i això ho sabem fins i tot els boomers que es veu que d’aquí uns anys no podrem rebre la pensió de jubilació– App és una abreviatura de la paraula anglesa Application, que s’acostuma a utilitzar per a referir-se a una aplicació informàtica, que ve a ser un conjunt ordenat d’instruccions que es dona a un ordinador.
Doncs escrita aquesta primera part, us convido a analitzar plegats l’ús que en fem. Hem de reconèixer que és una eina de comunicació imbatible. Privat, poc invasiu i obert vint-i-quatre hores. Els missatges poden arribar en qualsevol moment sense obligació de respondre’ls i, si tenim la precaució de silenciar-los, no interferiran mai en la nostra vida quotidiana. Però el solitari receptor que en un principi estava tan content de veure el nostre bon dia, ara està sol ben poques vegades. Ja pertany a un grup familiar, a un grup d’amigues o a una proposta de trobada entre companys o companyes de curs. Ara la majoria de contactes són grups de treball, associacions diverses, comunitats o el títol de les activitats que realitzem periòdicament. Sense oblidar els grups morts, és a dir, grups que algú va formar per realitzar un viatge o una celebració amb èxit relatiu i que només ressusciten per desitjar Bon Any. I amb el temps, les salutacions s’han anat convertint en arxius compartits, en missatges de veu, en vídeos i fotografies, en acudits, en enllaços, en qüestionaris per decidir quan es farà la propera activitat, en anuncis d’esdeveniments privats, en invitacions a formar part d’un grup i en reportatges dels viatges que fem. I sobretot en al·luvions de felicitacions que amb tota la bona intenció es fan arribar dins un grup de seixanta jubilats per un aniversari o sant. I no ens n’amaguem, que també aprofitem que ens despertem de matinada per sortir d’un grup on ja fa temps que no hi teníem res a dir pensant que així ningú no ens descobrirà.
Per anar resumint, hem d’admetre que el nostre WhatsApp (d’acord, guasap) és un grup social que defineix el nostre comportament individual. Hi trobem qui respon tard o deixa el missatge penjat, i també qui és més aficionat a donar bona impressió. Hi llegim missatges que s’han redactat amb cura i altres on s’han emprat massa abreviatures. Hi ha qui només fa d’espieta del que els altres diuen i després ho comenta en un altre grup –que ve a ser un subconjunt del primer– pensant que ningú més ho fa. No falta qui agraeix una informació general i tampoc qui torna a preguntar o posa en qüestió allò que es va dir fa un parell de dies. I també ens trobem qui presumeix de no mirar mai el mòbil perquè està tipa de tants missatges i després es queixa si no li responen a temps. I a cada grup no hi pot faltar algun badoc que penja un missatge de veu amb una respiració com a únic contingut.
Podríem anar descrivint cada comportament fins que acabem sentint-nos caricaturitzats enmig d’aquesta xarxa de xarxes, però el cert que hem recuperat amistats que crèiem oblidades, podem mantenir la relació amb persones que viuen lluny i tafanejar a gust quan algun tema s’ho val. Que la vida no és tan seriosa i mai no sobra un what’s up.