Julio Morales va néixer el 1907 a Cartagena i de ben petit es va mudar a Lleida. Amb 30 anys va anar a la Guerra Civil i va acabar empresonat el 1941 al camp nazi de Mauthausen.
Fa dues setmanes aquest diari va fer notícia de la nova remesa de llambordes Stolpersteine que durant aquest any s’instal·laran a la demarcació de Lleida. Aquestes s’uniran a les 48 ja col·locades, cadascuna amb la seva història i tragèdia al darrere. A Lleida n’hi ha 31, com és la del Julio Morales, un jove murcià que es va traslladar de ben petit a Lleida des de Cartagena. En Julio va ser traslladat el 1941 al camp de concentració nazi de Mauthausen, on va passar cinc anys allunyat de la seva dona i les seves dues filles. “Què hi fa vostè aquí?”, va dir sorprès un capità en veure’l retornar viu d’un càstig que ell mateix li va impartir. “Hauria d’estar mort”, va exclamar.
Així ho va narrar el fill del Julio, també anomenat Julio, quan LA MAÑANA va contactar amb ell. El seu pare va néixer el 1907 i es va mudar de ben petit a la capital del Segrià on durant la seva joventut es va fer un nom com a ebenista, arribant a tenir un taller propi. La Guerra Civil, però va canviar-li la vida com a la majoria dels catalans. Va formar part del bàndol republicà en una unitat de sanitat, però un cop Espanya va caure en mans de Franco, ell va acabar a França. El 1940 quan el país va claudicar davant l’Alemanya nazi, ell i molts altres van ser traslladats a camps de concentració. “Gràcies als contactes que la nostra família tenia amb un alt càrrec espanyol, van poder saber que estava al Barcarès”, va dir el Julio.
D’allí el van traslladar, primer a dos Stalags (camps de concentració ‘de pas’) i d’allí va acabar a Mauthausen. “El règim nazi va parlar amb Espanya, per la repatriació, però el govern franquista se’n va desentendre”. En Julio va passar a ser, així, un apàtrida, “algú sense cap mena de drets”.
A Mauthausen, el Julio va passar cinc anys allunyat de la seva família. No va poder acomiadar-se de la seva filla petita que va morir de meningitis mentre ell va estar allí. “Només va parlar d’això amb mi, ni la meva germana gran va saber res del tema”, va explicar el seu fill.
Durant el seu periple al camp de concentració, va ser vexat amb molts altres internats. “Els feien sortir a primera hora del matí (les 5 o 6) a fora de les instal·lacions, en ple hivern, despullats i els tenien allí una hora. Llavors els tornaven a fer entrar”, va comentar el Julio, qui va dir com el seu pare recordava els tràgics esdeveniments. “Li va quedar un trauma amb els forns crematoris. Quan la ‘mama’ feia carn a la brasa, ell havia de marxar perquè l’olor li recordava a la dels morts que es cremaven allí dins”.
El Julio Morales va rebre un càstig durant la seva estança que consistia a haver de carregar pedres des d’una pedrera en una motxilla amb el pit lligada amb filferro (aquesta pena era molts cops mortal). El motiu? Haver fet d’ebenista per un capità de l’exèrcit. “El sergent va veure una caixa de joies i li va preguntar per què era. Ell va respondre que per tenir un record quan tornés a casa. “I com sap que tornarà?”, li va dir. El meu pare va contestar que si no tornava, no passava res, ja estava feta. El sergent li va donar un cop de puny que el va tombar i el va castigar”, va comentar el seu fill. El Julio, però, no va delatar el capità. Per això, ell es va encarregar que el càstig fos ‘lleuger’. Quan el Julio, 15 dies després, va tornar al camp va sorprendre el sergent qui després va fer ús dels seus serveis com a ebenista.
Un cop Alemanya va ser alliberada, en Julio va treballar en un taller de Tolosa, on inclús va ser l’encarregat. Va voler establir-se allí, però la seva mare i la seva dona van preferir que tornés a Lleida. Allí, l’estela de ‘rojos’ va fer impossible que continués amb el seu obrador d’ebenista. A partir d’aquell moment es va guanyar la vida fent diverses feines i va formar part d’un dia ‘important’ per a Lleida: la inauguració del Teatre Principal l’any 1951; en Julio va fer d’acomodador des d’aquell dia. “No ens va faltar mai de res, però ell mai va poder tornar a exercir de fuster”, va dir el seu fill. Julio Morales va morir l’any 1971 amb 65 anys, tot i que mai va ser aquesta la seva edat. “Quan va morir ens vam assabentar que tenia 65 anys, però ell sempre ens havia dit que en tenia 64”, va cloure amb un somriure el Julio fill.
