En els 130 anys, 10 mesos i 1 setmana de la seva existència, el Cinema ha sofert diverses etapes per anar fent la viu-viu. D’ésser estricte teatre filmat, passa a inventar-se un llenguatge propi, es fa escoltar tot parlant, es vesteix de colors i guanya la tercera dimensió amb el 3D. Ahir, el digital el transvestia, avui la IA el subverteix. Acaba d’aparèixer a les llibreries un lúcid assaig, ‘¿Qué es el cine?’ (Museu Tàpies, WunderKammer, 2025) de Germaine Dulac (1882-1942), periodista, crítica de teatre, cineasta i feminista ‘avant la lettre’, que s’interroga sobre l’estatus cinematogràfic. En 160 pàgines, en acurat recull dels seus articles i conferències, la Dulac va i ve sobre unes definicions del cinema. Com a base, estableix tres eixos: 1) la importància del públic; 2) la intermediació del cinema com empresa creativa que combina art i indústria; 3) el cinema com música visual. En l’immediat, allà pel primer terç del segle vint, és que Dulac pretén explotar la peresa del públic i el seu gust per allò vist, mitjançant projectes per educar el gust cinematogràfic. Per cert, avui, dimecres, s’enceta un nou cicle de les ‘Matinals de cinema’, (i van?) que CaixaForum Lleida porta organitzant des de 2003. Al llarg d’aquest novembre, quatre sessions de cine faran realitat allò que la cinèfila Dulac va somiar. À bientôt, Germaine!
Sessió: No iniciada
