¿Què és el cine?

És el que es pregunta, o millor dit, preguntava Germaine Dulac (Amiens, 1882-París, 1942), defenestrada directora de ‘La Coquille et le clergyman’ (La petxina i el clergue), 1928, primera pel·lícula surrealista de la història. Avançada a la seva època, i per tant condemnada a l’ostracisme, la Dulac lluitava en un feminisme precoç. Aquests dies, més o menys sants, m’ho he passat pipa llegint ‘¿Qué es el cine? Textos reunidos por Marie-Anne Colson-Malleville’ (Museu Tàpies, WunderKammer 2025). En la portada, una sofisticada Dulac, cigarreta amb broquet a la mà dreta, ens somriu còmplice. 160 pàgines que recullen una selecció de les seves conferències sobre el seu ideari cinematogràfic. Avantguardista, Dulac entenia el cine com a eina de transformació social i de reivindicació de la llibertat de la dona en els seus diferents rols socials. Enllà dels masclistes surrealistes, Dulac militava en l’anomenat ‘impressionisme cinematogràfic francès’. És a dir, amb la voluntat de captar l’efímer i la poètica del quotidià, l’atenció a la llum com element expressiu, al reflex d’estats anímics en l’atmosfera, el gust per les imatges evanescents. Un llegat psico-estètic que ha nodrit i adoba bona part del cinema de les generacions de directores com ara Arantxa Echevarria, Pilar Palomero, Paula Ortíz, Leticia Dolera, Patricia Font…