Aquesta setmana hem assistit a les dues votacions que s’han fet al Congrés dels Diputats per a la investidura del Sr. Núñez Feijóo com a president del govern espanyol. Totes dues han resultat negatives per a l’aspirant perquè ni ha aconseguit la majoria absoluta a la primera, ni tampoc la relativa a la segona.
Però en totes dues votacions hem pogut comprovar com n’arriba a ser de difícil emetre un vot. Aparentment, el repte que es plantejava als diputats era ben senzill: quan se’ls cridava pel seu nom només s’havien d’aixecar i dir en veu alta un “SI” o un “NO” a la investidura del candidat proposat. Havien disposat de prou temps per rumiar-hi perquè, a banda de la seva militància política, havien assistit als discursos que durant tres dies havien fet tant els partidaris del candidat com els que hi eren contraris. Per altra banda, els parlamentaris havien pres possessió feia relativament poc, concretament el dia 17 d’agost; per tant, encara no devien tenir gaires maldecaps burocràtics que els destorbessin.
Doncs bé, davant d’un dilema tan senzill, un diputat del PSOE i un altre de Junts per Catalunya es van equivocar –segons ells mateixos han reconegut— i en lloc de dir “NO”, que és allò que es veu que volien dir, van dir “SI”. Resulta curiós oi?
Haurem de deduir que l’art de votar exigeix unes habilitats especials, que no tots els diputats tenen acreditades. I això que els retribuïm prou bé per exercir la seva funció. Estic convençut que qualsevol dels meus lectors se’n sortiria airosament. Però potser no tenim en compte l’impacte que pot produir l’escenari de les Corts Espanyoles, el peculiar ambient de Madrid i la preocupació per les xarxes socials. Aquests factors –i d’altres que desconec– poden haver provocat que una cosa tan fàcil com dir “NO” s’hagi traduït en un esforç molt difícil de superar.
En qualsevol cas, aquestes situacions permetrien posar en dubte que les votacions de les lleis responguin realment a la voluntat dels ciutadans expressada a les urnes. Perquè les d’aquesta setmana no eren pas intranscendents; si en lloc d’un diputat n’haguessin estat uns quants potser ara tindríem al Sr. Núñez Feijóo com a president del govern.
La majoria dels catalans, en canvi, coneixem ben bé les dificultats de votar i cóm intentar superar-les. Avui precisament fa sis anys justos que ens vam proposar votar en un referèndum d’autodeterminació i no ens ho van posar gens fàcil. Allò si que va ser difícil. Però ens em vam sortir amb una mobilització que va astorar tant els espanyols com el món sencer i que nosaltres commemorem cada 1 d’octubre.
Aquell dia jo vaig ser designat per l’associació “Advocacia per la Democràcia” al col·legi electoral de la Delegació d’Agricultura. Vaig veure tant gent jove, com madura i gran que anaven a votar fent cua, desafiant les patrulles policials que passaven ben sovint, perquè la seu de la Policia Nacional està situada al darrera de la Delegació. Quan finalment van intervenir en el nostre col·legi electoral, vam tancar les portes i vam continuar votant. Desprès, quan vam veure que no ens en sortiríem, vam amagar les urnes perquè no ens les preguessin. Vam viure atacs d’ansietat i d’histèria. Però ho vam superar i vam sortir al carrer cridant “HEM VOTAT!” com van fer tants altres col·legis electorals a tot Catalunya.
Aquest relat, que vaig viure en primera persona, es va reproduir, amb major o menor intensitat, per tot el nostre país. En aquell moment, votar sí que va ser difícil i ens en vam sortir prou bé.
En les condicions dels diputats al Congrés d’aquesta setmana, votar no era gens difícil i les seves equivocacions només poden ser explicades per la seva desídia i el seu desinterès. Ja va sent hora d’exigir als nostres representants una dedicació i una diligència que faci impensables aquesta mena d’equivocacions.
