L’estrena a les pantalles de The sleeper, el Caravaggio perdido, d’Álvaro Longoria ha flipat als tafaners de mogudes sobre la compra-venda d’obres d’art. El docudrama narra la rocambolesca història de l’Ecce Homo atribuït al Caravaggio més tenebrós. Adormit (sleeper) durant segles al racó del living room d’una benestant família madrilenya, en reformar el piset, tot ignorant la vàlua de l’ecce homo milionari, els propietaris el subhasten per 1.500 euros. Després, hop-là!, entren en escena els experts que pontifiquen: Carall! Un Caravaggio! Total: ara cotitza 300 milions d’euros. La cosa donaria la tira per enrotllar-se sobre aquest ecce homo, zombi entre els zombis a través dels segles. I dels estira-i-arronsa crematístics del Supermercat de l’Art, secció Barroc d’Or. Contista que soc, no puc sostreure’m a imaginar tripijocs. ¿I si el ponderat Caravaggio recentment desensopit, no fos, sinó, que una falsificació?…
Desbarro? Si de cas, rescato de la pila de llibres a mig llegir de damunt el vell piano desafinat, el de Falsificadores ilustres (Editorial Elba), de Harry Bellet, que desvetlla vuit casos de falsificadors notoris. I com Thomas Hoving, exdirector del Metropolitan Museum de Nova York, declarava en 1997 que el 40% de les obres dels museu eren falsificacions. Les falsificacions d’art, com les fake news estan a l’ordre del dia. De falsificadors se’n coneixen des d’abans l’Era Cristiana. El grec Pasíteles reproduïa estàtues dels grans artistes i les venia als romans com si tinguessin 400 anys. Del segle XIX ençà, l’artista fracassat però falsificador genial que se’n surt de prendre pèl i calerons als erudits, és considerat un heroi, sofisticat Arseni Lupin lladre de guant blanc. Tant, que Harry Bellet, irònic, clou el seu llibre amb Pequeño manual del falsificador. Decàleg perfecte per a esdevenir un original falsificador d’art…
Sí? “Hemos de ser conscientes que solo podemos hablar de las falsificaciones malas, las buenas permanecen en los museos”, que sosté un dels conservadors plàstics del Metropolitant novaiorquès. Sense anar més lluny, i com sigui que el meu Museu Metropolità de Lleida és el Morera, amb autoestima ilerdenca goso preguntar, tant a l’Imma Bové com al Cesc Gabarrell, ambdós acreditats conservadors del museu, de bo debò, ¿quantes falsificacions pengen a les parets del Morera?
