Les cabanes de pedra seca, les parets de marge i els elements de la cultura popular que esquitxen el paisatge de la Segarra no són simples construccions antigues. Són el testimoni d’una manera de viure, de treballar la terra i d’entendre el territori transmesa de generació en generació. Malgrat això, en els darrers anys aquests elements pateixen una agressió creixent i silenciosa: les pintades i els grafits vandàlics.
Actes aparentment anecdòtics —una firma amb esprai, un dibuix improvisat, una paraula escrita sense permís— provoquen un dany profund. La pedra seca és un material porós i fràgil: la pintura hi penetra, en dificulta la neteja i sovint fa irreversible la degradació. El que per a alguns pot semblar una acció inofensiva, per al patrimoni suposa una ferida que pot durar dècades.
A diferència del patrimoni urbà, aquests espais rurals no disposen de vigilància ni manteniment regular. Moltes cabanes i marges no estan catalogats formalment, però això no en redueix el valor cultural ni paisatgístic. Al contrari: formen part d’un paisatge viu, identitari, reconegut internacionalment amb la declaració de la pedra seca com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.
Des del Consell Comarcal de la Segarra es vol denunciar fermament aquests actes vandàlics, que suposen una agressió directa al patrimoni cultural i al paisatge del nostre territori. Les pintades sobre cabanes de pedra seca, marges i altres elements de la cultura popular no són expressions artístiques ni fets anecdòtics, sinó accions incíviques que degraden un llegat col·lectiu construït al llarg de segles amb esforç i coneixement popular.
El Consell Comarcal fa una crida a la responsabilitat ciutadana i al respecte pel patrimoni comú, i insisteix en la necessitat de reforçar la sensibilització, la vigilància i la protecció d’aquests elements. La pedra seca, reconeguda per la UNESCO com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, forma part de la identitat de la Segarra i del seu paisatge agrari. Preservar-la no és una opció, sinó un deure compartit. Malmetre-la és perdre una part de la nostra història; protegir-la és garantir que les generacions futures puguin continuar llegint el territori i reconeixent-s’hi.
