Una llum tènue il·lumina l’entrada, i la imponent porta claustral, que és de fusta, forjada i gruixuda, s’obre a poc a poc. Abans de travessar el llindar, i tot i que el cel ennuvolat sembla no donar-li suport, la llum del finestral central de sobte entra per les pupil·les i es queda clavada, com quan algú fa una fotografia amb flaix. Aquesta imatge mental, que a alguns pot esborronar, ressona a la pel·lícula de ‘Los domingos’, on l’Ainara, que passa per una etapa vital que s’acostuma a caracteritzar per l’oci, els amics i els amors, es qüestiona internar dins d’un convent de clausura.
A Balaguer, però, a l’altra banda, i encara aguantant la porta, hi ha amb un somriure Sor Victoria, que, després de fer sonar una campaneta recolzada a l’escala, ha reunit a les vuit Germanes Clarisses que viuen al convent. La porta claustral, que subjecta Sor Victoria, no obre solament un edifici, dona a conèixer una forma d’entendre, de viure, i sobretot representa un punt de contrast entre la ficció i la realitat.
Les Germanes Clarisses són monges de clausura franciscanes, un orde religiós fundat per Sant Francesc d’Assís que s’enfoca en la pau i la justícia basada en la humilitat i la senzillesa.
A ‘Los domingos’, pel·lícula guardonada enguany amb set Goya, part de la família de la protagonista Ainara es mostra obertament reticent a acceptar la seva voluntat (ingressar en un convent de monges de clausura). Aquesta negativa persistent a què l’Ainara es fiqui el vel es fonamenta en dos pilars ferms. El primer consisteix en el fet que cal que la protagonista estudiï un grau universitari abans de decidir el seu futur, i, d’altra banda, s’engega un fil argumental que defensa que encara no ha viscut prou per a entrar en un convent on la vida sembla que se li acabarà.
Traslladant el primer arc narratiu a la realitat, Sor Victoria explica que un punt fonamental de la vida al convent és l’estudi. “No tenim hores fixes d’estudi, cadascuna destina el que creu necessari segons la seva edat cultural i maduresa”, diu. La sala d’estudi del convent, que se situa a la part superior de l’edifici, la voltegen estanteries plenes de llibres i taules fetes amb les calaixeres velles de la sagristia. D’aquesta cambra, la qual van rehabilitar les Germanes, de vegades Sor Victoria fent ús dels exercicis apresos al grau de Magisteri que va cursar, pren alguns llibres de les estanteries i fa que la resta de Germanes escullin amb les portades de cara a baix. L’objectiu és entre totes debatre els autors que es contradiuen.
L’educació, la cultura i el saber, són aspectes que van lligats de la mà al convent de Sant Crist. Però no solament això, a ‘Los domingos’ l’altre contraargument que presenta la part en discòrdia de la família també sembla desmuntar-se al Sant Crist. La vida perduda de què es parla a la pel·lícula, les Germanes de Balaguer, la perceben com a una vida guanyada. “Entre nosaltres hi ha una relació familiar i el monestir irradia felicitat, ajuda i socorre”, diu l’abadessa.
Entre les litúrgies, que “són el més important i al que ens devem”, les Germanes es distribueixen l’estudi i diverses tasques diàriament. Aquestes activitats són els arranjaments de llibres, que realitzen recollides en silenci, l’elaboració d’icones de sants amb ingredients com l’ou o el vi blanc. També la cura de l’hort, que, segons explica Sor Victoria, l’antic jardiner deia que tenia una terra dolenta, “però nosaltres l’hem cuidat”. Així mateix, les Germanes, col·laboren amb l’empresa Alemany, amb la qual basteixen sabó al bany maria, etiqueten productes i també promouen iniciatives com calendaris d’advent. “La feina no falta pas aquí”, diuen.
Però, sens dubte, una cosa que els agrada molt i que no els hi treu el somriure és que la gent les conegui. L’abadessa, entre altres anècdotes, explica que en excursions d’infants al monestir, els nens i nenes arriben amb percepcions preestablertes diferents de la realitat, i molts “surten d’aquí dient les monges són normals, treballen, estan sempre alegres i viuen allí per què volen”, diu l’abadessa mentre se li escapa el riure. El somriure que fa ella, es contagia per tot el monestir. Abans, Sor Victoria feia referència al fet que l’edifici en si irradia felicitat, i el que sembla ser és que, el que inicialment semblava un espai il·luminat de forma tènue i imponent, és realment un recinte que defuig dels qüestionaments externs i els prejudicis per atendre a la voluntat individual.
Tot i que la mítica frase ‘la realitat supera a la ficció’ es percep des d’un to negatiu i pessimista, en aquest cas es pot utilitzar de forma neutral, ja que l’ordre, que és encapçalada per la familiaritat, l’alegria i el respecte, rebat els arguments d’una pel·lícula que potser no té sentit al Sant Crist. Sor Victoria i les Germanes diuen “aquesta és casa nostra, i potser per això és diferent de la resta”, i raó no els en falta, perquè per tots és sabut que cada casa és un món.
