FRANCESC ABELLA PONS
Psicòleg. Col·legiat COPC 1.460
Tornem a estar a 31 de maig, Dia Mundial Sense Tabac. Sempre he pensat que els dies mundials serveixen per a ben poc, en tot cas, per a fer alguna al·lusió més o menys anecdòtica sobre el tema del dia. En el cas de les addiccions és diferent, per allò que quasi mai se’n parla i no reben l’atenció que es mereixen. Aprofitar l’esment del seu dia mundial és una bona ocasió per a parlar-ne.
El que acostuma a agradar als mitjans de comunicació, en el context de les drogues, són les xifres sobre ús i mortalitat. Allò que espanta i evita una lectura assenyada sobre altres aspectes que s’hi relacionen. Una alternativa és parlar de la persona que, en aquest cas, fuma i utilitza el tabac per a tot: per a relacionar-se, per a relaxar-se, per a convidar, per a ser convidat, per a iniciar, per a finalitzar, per a fer o per “a tu què t’importa si fumo!”. I, en definitiva, perquè no pot deixar de fer-ho. És el que tenen les dependències.
Els inicis de la conducta de fumar cal buscar-los en l’adolescència i, malauradament, cada cop més en la preadolescència. Aquella època de l’evolució humana on els girs de guió son constants i significatius. La persona jove es troba en noves i peculiars situacions que solen provocar desconcert. Per una qüestió de pura supervivència es busca la seguretat tot evitant la incertesa, la por i la inseguretat. És aquí on el modelatge pren forma d’ajuda. Millor dit, d’autoajuda. Creure que repetir i imitar certes conductes atribuïdes als adults esdevindrà en una manera de fer i de ser que, aparentment, donarà seguretat i evitarà que els altres vegin el o la jove com una criatura. Fumar ha estat durant molt temps una estratègia que ha permès creure’s “no nen o no nena”, com una mena de disfressa que permet ser un altre diferent. Qui sap si es comença a fumar per por (a ser un mateix ?).
Sigui com sigui, en els inicis del consum de qualsevol droga es dona una característica comuna: una decisió equivocada. S’escull l’opció que a molt curt termini dona plaer i satisfacció. Ja sabem què passa a llarg termini. Per sort, no tothom consumeix. Molts i moltes han escollit altres opcions. Una vegada més la psicologia, entesa com a ciència de la conducta, dona algunes explicacions. Es deu a Walter Mischel qui amb el seu conegut experiment de la “llaminadura” (marshmallow) fa una excel·lent explicació de com una decisió pressa sense l’acte previ de la reflexió i l’avaluació dels beneficis i perjudicis comporta importants conseqüències en la vida de la persona. Segons aquest autor, el jove (la persona) que es deixa guiar prematurament pel desig sense posar-hi fre tindrà més probabilitats de tenir problemes conductuals relacionats amb el consum de substàncies, fracàs escolar i una deficient aplicació de les funcions cerebrals executives (aquelles relacionades amb la impulsivitat i la manca de control). El mateix Mischel, després d’avaluar durant anys els mateixos infants ara ja adults, conclou que la manca de control es por “reeducar” i que el procés d’aprenentatge és possible i efectiu, tot ensinistrant, precisament, aquestes funcions neurològiques( que rauen al lòbul frontal del cervell)l, amb estratègies relacionades amb l’autocontrol: meditació, ioga, mindfulness, mandales, sopa de lletres, sodokus, escacs. És a dir, tot allò que exercita la concentració i la paciència. En definitiva, tot allò que permet pensar (la millor de les estratègies necessàries per conduir per la vida amb menys problemes). Una altra eina terapèutica i pedagògica en aquests moments és el sentit i significat del “no” i les seves múltiples derivades: “això no ho pots comprar”, “no és el moment”, “no pot ser”, “avui no, en un altre moment en parlarem”, “no ens ho podem permetre”, “no és el que em fa falta”, etc. etc.
En aquest mateix sentit, i en la línia de l’experiment de Mischel, una altre prestigiós psicòleg, Daniel Kahneman (Premi Nobel d’economia l’any 2002) descriu i explica els dos sistemes amb els que pensem i prenem decisions. D’alguna manera poleix la teoria de Mischel. Segons Kahneman, anomena sistema 1 un pensar ràpid, intuïtiu i emocional. El sistema 2 és lent, deliberatiu i lògic. Els dos sistemes solen interactuar junts. En primer permet la resposta ràpida, son aquelles decisions preses d’una manera intuïtiva, sense informació prèvia. En el cas del consum de substàncies i de les drogues institucionalitzades especialment (tabac i alcohol), ja no es pot fer referència a la manca d’informació. En sabem i molt, potser ho sabem tot quan al seu efecte i conseqüències.
Això exclou l’argument de “no sabia el que em podia passar”, “desconeixia els seus efectes”.
En aquest cas, l’estratègia terapèutica passa, com abans, per la reflexió i l’educació en la presa de decisions correctes que permetin l’avaluació de les conductes escollides, no només en facilitar molta informació (s’ha demostrat que per sí sola és del tot ineficaç).
Aquesta terapèutica es adequada també per altres conductes de risc (joc patològic, apropament a sectes, a ideologies o amistats perilloses, etc. ).
Dèiem al principi que la por, que no el desconeixement, podia ser un factor desencadenant en l’inici del consum del tabac i de les altres substàncies. Quin seria el factor característic en el moment del plantejament de la deshabituació i abandó l’addicció?. Crec que la por torna a tenir un paper rellevant. Por al patiment en deixar la pròtesi en que ha esdevingut la substància, por al fracàs en l’intent de l’abandonament, por a no saber ser ni estar sense la química afegida, ni a les relacions essent, només, un mateix.
Tant en la prevenció com en el tractament de deshabituació de les addiccions cal entendre que la persona que consumeix una substància té un constant dilema: si fa, malament; si no fa, també. El patiment no és només fisiològic (es disposa ara mateix d’un enorme i efectiu arsenal farmacològic que redueix al mínim el dolor físic). L’escolta és la millor de les estratègies que la psicologia ofereix quan una persona proposa l’abandonament de la substància que l’ha acompanyat fins el moment. Si creiem que la por, les pors, han estat presents tant en l’inici com en el final del complex viatge addictiu. Si entenem, també, que la companyia de la substància ha jugat un important paper (d’amagar, de permetre, de facilitar, d’evitar, de canalitzar….). Si entenem que la relació amb la química té a la vegada un component emocional, aleshores per què no s’hi dedica el màxim d’esforç sanitari i institucional per a la comprensió, resolució i evitació del problema de les addiccions? Què impedeix atorgar la importància que es mereix l‘abordatge psicològic de les addiccions en les etapes formatives dels futurs professionals de la salut?. Què impedeix convertir la terapèutica de les addiccions en especialitats mèdiques i psicològiques?.
Els mateixos arguments ara explicats sobre la presa de decisions son vàlids aquí. Les respostes intuïtives, basades en accions sense tenir en compte les conseqüències a mig i llarg termini solen fracassar. En el nostre àmbit això vol dir deixar d’escoltar la persona que demana ajuda i, en el millor dels casos, que torni a casa només amb una recepta mèdica.
El poder de la paraula i del discurs per part de la persona i de l’escolta per part del professional són les més importants eines de treball que disposem i que requereixen, bàsicament temps per a poder fer i compromís institucional per a deixar fer.
En altres àmbits de les conductes “problema”, com joc patològic o Trastorns de la Conducta Alimentària no es tenen tant dubtes alhora d’entendre la seva especificitat. Cal atorgar a l’àmbit de les addiccions el protagonisme terapèutic que es mereix
Si no és així, seguirem repetint els mateixos errors de sempre, entendre que el problema de les addiccions és un problema menor i que el problema de les drogues institucionalitzades no mereixen una atenció específica.
Bibliografia recomanada:
– Mischel, Walter. ‘El test de la golosina. Cómo entender y manejar el autocontrol’, Círculo de Lectores, Barcelona, 2015.
– Kahneman, Daniel. ‘Pensar rápido, pensar despacio’. Penguin Randon House. Barcelona, 2013.
