El 23 d’agost passat, el vicesecretari general del PP, Esteban González Pons, va fer unes declaracions que van sorprendre: “Junts per Catalunya és un grup parlamentari que, més enllà de les accions de quatre persones (cinc, deu), van dur a terme, representa un partit amb una tradició i una legalitat que no estan en dubte”, va dir el dirigent del Partit Popular per justificar els contactes amb Junts per sotjar el suport dels nacionalistes catalans a una possible investidura de Feijóo. Era una maniobra per emular el pacte del Majestic de José María Aznar y Jordi Pujol de 1996. Ara, set dies abans d’unes eleccions gallegues amb moltes claus de política estatal, tornen a sortir les converses entre Junts i PP del passat mes d’agost, en les quals va estar l’amnistia sobre la taula i on els populars van oferir l’indult a Puigdemont a canvi dels vots a la investidura de Feijóo. No crec que a hores d’ara ningú s’escandalitzi dels cops de volant que dona la política en funció dels interessos partidistes de cadascú. La màxima de Groucho Marx segueix ben vigent: “Aquest són els meus principis. Si no li agraden, en tinc uns altres”.
Sessió: No iniciada
