Et plantes a la porta de la discoteca. Expectació. Tot normal, fins al veredicte: tu no entres per portar pantalons pirates. Justificació ràpida. Darrere teu passen noies amb outfits molt més arriscats. I aquí comença la farsa. Perquè si la regla fos estètica, seria igual per a tothom. Però no ho és. Als homes se’ls mesura amb una vara rígida: pantalons llargs, sabates; a les dones, màniga ampla… sempre que encaixin en el tipus d’imatge que el local vol exhibir. No és llibertat, és màrqueting. Ells han de ser correctes; elles, atractives. I si no ho veus, mira qui entra i qui es queda discutint amb un porter. “Són les normes del local”, diuen, com si això les fes justes. Però són discriminatòries. Aquí no es tracta d’uns pantalons, es tracta d’una porta que no filtra per estil, sinó per conveniència. I mentre seguim acceptant aquest joc, la música continuarà sonant… però la igualtat es quedarà fora fent cua.
