En aquells temps del règim espanyol a la censura se’n deia ‘Matilde’. Era molt propi, per exemple, que les pel·lícules arribessin a les pantalles censurades, a cop de tisora, restant minutatge a moltes. Que ningú es cregui que hem avançat molt en aquest aspecte perquè, al marge de l’època de la transició, en què el destapi es va imposar i tot va començar a tenir olor de llibertat, amb el pas del temps hem anat enrere, amb altres camins, però com els crancs. És allò de la vella dita que seguim amb els mateixos gossos encara que amb diferents collarets.
És per donar-se les mans al cap i pensar com hem pogut deixar que arribéssim a aquest extrem amb la mentida d’una democràcia que prenem com una noieta molt bonica però que polítics, banquers i altres sequaços del sistema han convertit en una ‘puta’. És increïble comprovar que en aquesta porció de terra que compartim estiguem mantenint pel morro més del triple de polítics que en altres països molt més desenvolupats i amb més qualitat de vida. Amb quin dret a sobre tenen pagues vitalícies.
I per què Hisenda (que ‘no’ som tots) sempre xucla com un vampir malalt de la sort del possible treballador afortunat? Això és un atracament seriós a la dignitat humana. Tot està putrefacte i corromput pels interessos dels qui ostenten el poder.
“Odio a los partidos, fuego a las banderas”, crida Evaristo amb Gatillazo sota el ressò de ‘Ninguna bandera’ de Barricada. El ‘règim’ a què ara s’està sotmès també censura de valent i no respira més llibertat que per a tots els que estan dins del seu joc. El que hi ha és poca tolerància i llibertat d’expressió nul·la… Oh yeah!
