El treball d’una comissió d’experts d’arreu del món, amb participació catalana, ha plantejat un nou enfocament per diagnosticar l’obesitat basat en mesures d’excés de greix corporal a més de l’Índex de Massa Corporal (IMC), i en signes i símptomes objectius de mala salut individual. La proposta vol abordar les limitacions de la definició i el diagnòstic tradicionals i el debat sobre si l’obesitat és o no una malaltia. El plantejament defensa que, a banda de l’IMC, s’han de tenir en compte altres mesuraments de la mida corporal, així com condicions personals com dificultats per respirar, per fer activitats diàries o disfuncions en altres òrgans, entre d’altres. El resultat ha de permetre diagnosticar obesitat clínica o preclínica.
El president de la comissió, el professor Francesc Rubino, del King’s College London assegura que la pregunta sobre si l’obesitat és una malaltia és errònia perquè suposa un escenari simplista de tot o res. Afegeix que l’evidència mostra una realitat més complexa ja que hi ha persones amb obesitat que poden mantenir el funcionament normal dels seus òrgans i una salut general adequada fins i tot a llarg termini, mentre que altres presenten signes i símptomes d’una malaltia greu de manera immediata.
Així, planteja que considerar l’obesitat únicament com un factor de risc, i no com una malaltia, pot negar de maneja injusta l’accés a atenció mèdica oportuna a les persones amb problemes de salut a causa de l’obesitat per si sola. D’altra banda, una definició general de l’obesitat com una malaltia pot ocasionar un sobrediagnòstic i un ús indegut de medicaments i procediments quirúrgics.
El professor assegura que el nou plantejament reconeix la realitat “matisada” de l’obesitat i permet una atenció personalitzada. Això inclou l’accés “oportú” a tractaments basats en evidència per a individus amb obesitat clínica, com són els que pateixen una malaltia crònica, així com estratègies de maneig per a la reducció de riscos en les persones amb obesitat preclínica, que tenen un risc de salut més gran però no presenten malaltia en curs. Afegeix que això facilitarà una assignació “racional” dels recursos d’atenció mèdica i una priorització “justa i mèdicament significativa” de les opcions de tractament disponibles.
L’obesitat és considerada actualment un factor de risc a nivell poblacional, més que no pas una condició que reflecteixi la salut individual. El membre de la comissió i de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona (IDIBGI), el professor José Manuel Fernández-Real, -que ha participat en la comissió d’experts- ha explicat que la prevalença de l’obesitat en adults a Espanya supera el 15% segons la definició actual i afegeix que la introducció de nou concepte podria canviar “substancialment” el nombre de persones classificades com que tenen obesitat, fet que, assegura, permetria diagnòstics més precisos, tractaments personalitzats i una millor gestió de la vida diària.
Més enllà de l’IMC
Actualment l’obesitat es defineix mitjançant l’IMC, considerant un IMC superior a 30kg/m2 com a indicador d’obesitat en persones d’ascendència europea. La comissió que ha fet aquest treball però destaca que aquest índex no és una mesura directa del greix corporal, no reflecteix la seva distribució al cos i no proporciona informació sobre la salut o malaltia a escala individual.
Reconeixen que l’IMC és útil com a eina de cribratge per identificar persones que podrien estar vivint amb obesitat, però els autors recomanen allunyar-se del diagnòstic basant-se únicament en aquest paràmetre. En el seu lloc, proposen confirmar l’excés de massa greixosa (obesitat) i la seva distribució al cos mitjançant un de quatre mètodes proposats. El primer és almenys un mesurament de la mida corporal (circumferència de cintura, relació cintura-maluc o relació cintura-estatura) a més de l’IMC. El segon almenys dos mesuraments de la mida corporal (circumferència de cintura, relació cintura-maluc o relació cintura-estatura), independentment de l’IMC. El tercer, mesurament directe de greix corporal, per exemple mitjançant un escaneig de densitometria òssia, independentment de l’IMC. En quart lloc, plantegen que en persones amb un IMC molt elevat, per exemple de més de 40 kilos/m2, l’excés de greix corporal es pot assumir de manera pragmàtica.
Amb tot, la comissió planteja un nou model per al diagnòstic d’obesitat basat en mesures objectives de malaltia a nivell individual. Així, hi hauria l’obesitat clínica, que es defineix com una condició d’obesitat associada amb signes objectius i/o símptomes de reducció e la funció dels òrgans, o una capacitat significativament reduïda per realitzar activitats quotidianes estàndard, com banyar-se, vestir-se, menjar i mantenir la continència, degut directament a l’excés de greix corporal. Aquestes persones han de ser considerades com a pacients amb una malaltia crònica activa i han de rebre un maneig i tractaments adequats.
S’estableixen 18 criteris diagnòstics per a obesitat clínica en adults i 13 per a nens i adolescents. Entre aquests hi ha dificultats per respirar, fallada cardíaca induïda per l’obesitat, dolor als genolls o malucs, certes alteracions en ossos i articulacions en nens i adolescents que limiten el moviment i disfuncions en altres òrgans com els ronyons, les vies respiratòries superiors, els òrgans metabòlics, el sistema nerviós, l’urinari i reproductiu i el sistema limfàtic a les extremitats inferiors.
D’altra banda, l’obesitat preclínica és una condició d’obesitat amb funció orgànica normal. Les persones que la pateixen no tenen una malaltia en curs, encara que tenen un risc variable però generalment elevat de desenvolupar obesitat clínica i altres malalties no transmissibles en el futur, com ara la diabetis tipus 2, malalties cardiovasculars, certs tipus de càncer i malalties mentals, entre d’altres. Per tant, aquestes persones han de rebre suport per reduir el risc de desenvolupar possibles malalties.
El replantejament de l’obesitat que fa la comissió està dissenyat per assegurar que totes les persones que viuen amb obesitat rebin l’assessorament sanitari adequat i l’atenció basada en evidència quan sigui necessari, amb diferents estratègies segons si es tracta d’obesitat cínica o preclínica.
Tractaments oportuns
En el cas de la primera, l’objectiu és recuperar o millorar completament les funcions corporals reduïdes per l’excés de greix corporal, en lloc de centrar-se únicament en la pèrdua de pes. El tipus de tractament i maneig, ja sigui mitjançant canvis en l’estil de vida, medicació o cirurgia, s’ha de basar en una avaluació individual de riscos i beneficis i determinar-se mitjançant una discussió activa amb el pacient. A més, plantegen que l’obesitat clínica no hauria de requerir presència d’una altra malaltia per justificar la cobertura per part d’asseguradores de salut, com passa actualment.
En el cas d’obesitat preclínica, l’enfocament per a la seva atenció ha de centrar-se en la reducció de riscos. Així, depenent del nivell de risc individual, això pot requerir només assessorament de salut i monitoratge al llarg del temps, o tractament actiu si és necessari per reduir els nivells de risc substancialment alts.
La comissió que ha elaborat aquesta nova definició defensa que això permetrà aplicar enfocaments basats en evidència i personalitzats per a la prevenció, maneig i el tractament en adults i nens que viuen amb obesitat. Això, afegeixen, es traduirà en una atenció més adequada, proporcional a les seves necessitats, i un estalvi de recursos per al sistema.
La comissió va involucrar 56 experts de renom mundial en una àmplia gamma d’especialitats mèdiques, incloent-hi endocrinologia, medicina interna, cirurgia, biologia, nutrició i salut pública, representant nombrosos països i diversos sistemes d’atenció mèdica. Defensen també que amb aquesta nova definició es contribueix a reduir l’estigma.