Recordo vagament un vell film francès que vaig veure quan era petit. Es titula La guerra dels botons i la història va de dos “exèrcits” de nens que s’esbatussen contínuament i el premi per als guanyadors es arrencar i emportar-se els botons i altres peces dels vestits dels vençuts, que sovint es queden en calçotets. Més de 60 anys després, les guerres també van de botons, però la cosa ja no és tan innocent: els botons que activen els míssils que maten indiscriminadament soldats i civils, mentre el capitostos que lideren la carnisseria es rasquen la panxa tranquil·lament a complexos com Mar-a-Lago. L’atac contra l’Iran n’és un bon exemple. Una decisió unilateral d’un Trump –secundat, o potser atiat, per Netanyahu– que s’està destapant com un veritable monstre arrogant, desequilibrat i capriciós. A l’Estat espanyol aquest conflicte ha evidenciat, un cop més, la mediocritat de la nostra fauna política. Sánchez (el mateix que no fa molt es va baixar els pantalons davant el Marroc deixant tirat al poble sahrauí) ara treu pit i (postura que jo aplaudeixo) rebutja aquesta guerra injusta, encara que sigui per raons electorals. El PP, exactament pels mateixos motius, s’emmerda en l’afer i dona suport als ianquis “perquè són els nostres aliats”. I en una pirueta ridícula, lamenta tot seguit els efectes nefastos que està tenint el conflicte en l’economia del país, és a dir, en les nostres butxaques. La clàssica tàctica del partit de Feijóo de criticar qualsevol iniciativa del Govern. Penós. En tot cas, cada cop que baixen els barems ètics d’aquests monstres que dominen l’escena política internacional, pugen altres coses com la benzina o els aliments.
Sessió: No iniciada
