El Jutjat Mercantil número 1 de Lleida ha perdonat un deute de 598.613,43 euros a dos lleidatans -pare i fill- que feia més de 15 anys que estaven en situació d’insolvència després de veure’s greument afectats per la crisi de la construcció de 2008. En concret, el progenitor acumulava un deute de 355.810,65 euros i el fill, de 242.802,78 euros.
La insolvència es va originar quan l’empresa de construcció familiar, que fins llavors funcionava correctament i generava beneficis, va sofrir de ple la crisi immobiliària de 2008. “Va haver-hi clients que van deixar de pagar-nos i, a partir d’aquí, ja no vam poder fer front a préstecs que havíem sol·licitat. A més, els bancs amb els quals treballàvem van retirar les pòlisses que tenim contractades, la qual cosa ens va deixar en una situació molt complicada”, expliquen. “A nosaltres ens devien diners i això va fer que nosaltres no poguéssim pagar”, afegeixen.
En aquest context, ràpidament van decidir buscar una solució jurídica i van contractar els serveis d’un advocat. “Ens va indicar que s’havia d’iniciar un concurs, ja que érem insolvents, i es va fer, amb el corresponent nomenament d’un administrador concursal. No obstant això, el procediment va quedar paralitzat. Van anar passant els mesos i no vèiem cap avanç. Finalment, ens vam adonar que no havien gestionat res”, lamenten.
L’advocada que ara ha portat el cas, Marta Bergadà, subratlla que “això demostra la importància de comptar des de l’inici amb assessorament especialitzat. És fonamental acudir a un advocat expert en Dret concursal i la Llei de la Segona Oportunitat, ja que es tracta de procediments complexos i una mala gestió pot implicar conseqüències molt greus per al deutor”.
Durant més de 15 anys, pare i fill van viure una situació límit. “Vam patir moltíssim i vivíem com podíem. Era un gran drama i, encara que de manera directa ens afectava a nosaltres dues, de manera indirecta afectava les nostres respectives famílies”, relaten. Malgrat tot, van intentar complir amb les seves obligacions fins al final, especialment amb la hipoteca de l’habitatge familiar per a evitar l’embargament, ja que “el nostre objectiu era no perdre la casa”.
De fet, afegeixen que “sobrevivíem com podíem, perquè teníem les nòmines embargades i l’administrador concursal només ens permetia disposar de 850 euros al mes. Amb aquesta quantitat tan petita era impossible viure i cobrir les despeses diàries que teníem”.
