Diuen que “no hay mal que por bien no venga” i, com que no ens queda més que ser positius si volem passar somrient per aquesta vida, els músics de casa es poden sentir feliços perquè tenen cabuda a les festes de la seva pròpia ciutat.
La crisi constant i les corresponents retallades de pressupost va propiciar fa molts anys que es tornessin a tenir en compte els músics locals. Teòricament les festes majors estan pensades per al gran públic, per convidar la ciutadania perquè surti al carrer i practiqui una gran vida social.
Les relacions humanes comencen a ser un miracle en aquesta societat de consum de les tecnologies de l’home contra la màquina. Per això, quan hi ha un reclam exterior, els carrers s’engalanen i l’ambient fa olor de festa, és moment idoni per intercanviar alegries amb quants compartim territori.
Perquè la celebració tingui tota la seva esplendor, hi ha d’haver un cartell de propostes artístiques atractives per a un ampli sector, encara que aquest factor millor deixar-lo aparcat, ja que qualsevol indici de bona intencionalitat serveix.
No es pot pretendre portar un supercap de cartell perquè després ningú no li faci cas, però sí un mínim de qualitat i reclam. En les més de cinc dècades que porto compartint aquesta trista ciutat, sempre vivint la música amb intensitat, els concerts dels Camps Elisis els he vist de tots colors, fins i tot aquells gairebé oblidats en què era de pagament entrar al recinte.
També hi ha hagut cites concertístiques de festes al Velòdrom o on fos Mercat dels Pagesos, al Doctor Fleming i fins i tot al Camp d’Esports, i el que no canvia mai és que per a les Festes de Maig sempre plou… Oh yeah!
