Recordo una frase que els adults acostumaven a dir-nos als més joves: d’aquí uns anys, això ja s’haurà inventat. Hi havia algunes variants: acabaran trobant un remei; això ja ho hauran descobert; potser haurem arribat a Mart. Volien ser missatges tranquil·litzadors per als qui començàvem a entendre que el món tenia entrebancs més difícils de superar que les pedres del carrer, però també ho volien ser cap als mateixos emissors, aquells progenitors que vetllaven perquè als seus no els faltés de res mentre confiaven en els avenços de la civilització. Confesso que sempre havia confiat cegament en la ciència i en el progrés. I no em faltaven motius: les vacunacions evitaven moltes malalties letals, els tractaments mèdics salvaven vides i els avenços tecnològics milloraven la qualitat de vida. La meua generació es va fer gran sota un paraigües protector invisible que aviat esdevindria fals. La percepció que sempre hi hauria un descobriment, una nova font d’energia, un invent o un medicament nou que solucionaria la major part dels problemes ens va situar en una situació de dependència. Sense ser ignorants, ens vam comportar com a tals. Passem de llarg les darreres dècades i situem-nos on som ara: aquella energia fòssil ha provocat a la llarga l’efecte hivernacle, onades de calor, inundacions, incendis devastadors i una crisi humanitària sense precedents. La salut del planeta trontolla, ho neguem o no. De poc ens servirien les frases que ens dedicava aquella generació anterior, tot i que encara confiem en els miracles de la tecnologia. Tanmateix, sembla que la nostra percepció ha canviat poc. Tot i admetre la preocupació pel canvi climàtic, la nostra actitud no és millor que la dels qui practiquen el negacionisme (negació sistemàtica i irracional davant de fets que tenen l’aval d’un consens científic). No neguem el problema però practiquem la passivitat, que és encara pitjor que la ignorància. Una passivitat que ens fa posar les mans al cap, però que ens lliga els peus per donar un primer pas. Pensem que la mala qualitat de l’aire se solucionarà de manera natural, sense que calgui prendre mesures. I que no cal separar els residus perquè això no serveix per a res. Tenim la percepció constant de comptar amb una cobertura ambiental inesgotable, i això no és gaire diferent de creure en les fades. Així doncs, malbaratem l’aigua, perquè clar, ara d’aigua ja en sobra. I si el cotxe treu fum negre dia rere dia pel tub d’escapament, no correm a posar-hi remei perquè fa poc que acabem de passar la ITV i al cap i a la fi més contaminen els avions i els creuers.
Està clar que els missatges d’advertiment ens provoquen apatia ambiental. El reforç negatiu constant ens fa girar d’esquena, igual que ho faria un infant consentit. Però la passivitat i l’absència d’ètica social només farà allunyar les possibles solucions. Aviat ens adonarem que aquell algú que havia de fer un descobriment miraculós mentre nosaltres amaguem el cap sota l’ala no existeix pas.
Si més no, que ens quedi una engruna de consciència per tancar l’aixeta. Ens farà falta aigua per apagar el foc.
