Where is Lleida?, preguntava Wim Wenders allà pel 2013 en ser convidat per la Fundació Sorigué a exposar (que ja és exposar) les seves fotografies panoràmiques. Que el cineasta de París-Texas va fer aquesta pregunta, ho he llegit en un diari estatal dedicat a major glòria de la Sorigué. Si Wenders munyia Google per trobar la Lleida ignota, a la periodista barcelonina Vanessa Graell, massatgista del reportatge, no li haurà calgut fer-ho (o sí). Com sigui, Graell ha situat la Sorigué i Lleida en el mapa museogràfic carpetovetònic. Si l’alcalde Larrosa (representant en cap del complex d’inferioritat de lleidatanes i lleidatans) llegeix el reportatge, tremparà qual Pau Pi esvalotat…
Parlar ara de Wim Wenders m’ha recordat que quan va venir m’hauria agradat olorar-lo. Però l’estricta política elitista de la Fundació Sorigué exigia disposar d’invitació. I en no donar la talla sociopija, em vaig quedar amb un pam de nas. Després ho he agraït. La Sorigué em salvava de fer un ridícul propi de mi. Hauria acabat pidolant un autògraf al Wim com una esnob teenager davant el Justin Bieber. Mitòmana! De passada em vaig estalviar veure un dels cineastes predilectes ajagut qual “Maja vestida” davant les seves panoràmiques, etzibant obvietats: “Tal vez resulte un poco anacrónico, pero la fotografia es la forma de ser fiel a los lugares”. Lo qualo, Wim? Anacrònic no, antiquat sí!…
I parlant de fotografies, de llocs i d’exposicions, torno a l’alcaldia i als complexos de superioritat sota mínims. ¿Què sinó els obliga, dia si altre també, a proposar parides per enlairar Lleida? A banda de regatejar que la Seu Vella sigui Patrimoni de la Humanitat, ara tenen el valor de posar en idem els equipaments culturalistes. Així, la darrera ocurrència per atreure gent a aquests equipaments ha estat treure al carrer “El cos en trànsit”, fotografies de gran format de la lleidatana Mariona Roure. Atès que la gent no va a Mahoma, Mahoma va a la gent. Salam aleikum! La ciutadania pot contemplar en diversos indrets urbans aquests murals amb ballarines retratades dins dels espais culturalistes. Motivacions pseudopolítiques a banda, Paeria i autora els consideren eina terapèutica: “transformen les mirades, activen el coneixement i ajuden a entendre les emocions”. Ho diu Woody Allen: “Faig pel·lícules per foragitar complexos i estalviar-me d’anar al psiquiatre”. Salut i força al…
