Hem incorporat la floració dels fruiters al nostre imaginari territorial. Fins i tot, complint amb la mercantilització a la que ho sotmetem tot, ho hem convertit en un producte turístic carregat d’ofertes prou suggestives. L’espectacle s’ho val. Una crida primerenca de la primavera, resseguint les poètiques imatges que ens ofereixen primer els ametllers i després tota la gama acolorida de les fruites de pinyol fins a les darreres floracions de peres i pomes. Veure els camps acolorits d’aquestes plantacions, com els arrossars aterrassats de l’extrem orient o l’espígol provençal, ens ajuda a entendre aquella categoria del patrimoni difícil de classificar perquè es tracta d’espais que definim sovint com a naturals però que són obra humana, i, a la vegada són el referent d’una cultura rica i complexa que inclou la gastronomia, el treball de la terra, l’organització social i econòmica… Un sistema de regadiu, per exemple, genera tot un seguit de factors que constitueixen una cultura sencera. Així hem explicat l’Antic Egipte com un fill del Nil, com les cultures que es succeïren entre el Tigris i l’Eufrates, o citem el Clot de l’infern que canvià el Canal d’Urgell amb les seves banquetes frescals.
Hi ha moltíssims estudis arreu del món que analitzen la fina frontera entre el patrimoni cultural i el patrimoni natural, i la seva relació. En molts casos coincidirem amb els que destaquen el factor humà i cultural que ha condicionat els espais naturals, i els que defensen com a paisatge la imatge d’una ciutat, la silueta d’un castell o l’impacte geogràfic d’un campanar. De fet, aquest paisatge cultural va ser una de les aproximacions treballades en la candidatura del Turó de la Seu Vella a Patrimoni mundial. En aquest nostre cas era lògic valorar el factor ineludible de la seva presència al territori, i el paper de referent geogràfic, de fita que centra el nostre paisatge.
Si classificar el patrimoni com a natural o cultural a vegades costa una mica, encara pot resultar més difícil si hi afegim el factor material/immaterial. La floració dels fruiters de les comarques de Ponent, tan efímera i fràgil, ens acosta al món literari, a la imaginació dels viatges, a la poètica de les promeses de futur i al gaudi dels sentits…
Però no ens ha de preocupar gaire la classificació. El fet és que si ho convertim en un patrimoni que ens representa, que volem compartir, caldrà que el cuidem.
