Les expectatives que podíem tenir de guardar a un calaix la mascareta pròximament han donat pas a una acceptació del no retorn a l’anhelada normalitat, almenys a curt termini. Davant l’angoixa que pot generar estar esperant tornar a la normalitat, crec molt més convenient poder adaptar l’enfocament i veure-ho com un procés de fer nosaltres mateixos la realitat una mica més “normal”. I aquest procés implica canvis, motivació i accions que ens atansen als nostres valors i interessos.
Normalitzar vol dir tornar a fer alguna cosa que s’ajusta a una norma, a una regla o model comú. I és en aquest procés de canvi on el psicòleg pot tenir molt a aportar. Al cap i a la fi, l’objectiu d’un psicòleg és produir, conjuntament amb la persona, una variació d’un determinat comportament. Això pot significar un augment de determinades accions, una disminució o una readaptació més òptima davant el problema o objectiu de canvi. El que està clar és que la figura del psicòleg ha d’aconseguir motivar i acompanyar a la persona en el difícil i desitjat procés cap al canvi. I si hi ha algun referent en el món de la psicologia quant al canvi, sens dubte són Prochaska i Diclemente i el seu model transteòric.
La seva teoria de la roda del canvi es va originar en el context de les addiccions, però amb el temps s’ha vist molt reforçada en demostrar ser aplicable no tan sols a una persona que deixa una droga sinó en qualsevol mena de problema i el seu respectiu procés de canvi. Així doncs, aquests dos autors van estipular 6 etapes que simbolitzen diferents realitats o estats en les que qualsevol persona passa durant el canvi:
En primer lloc, el que simbolitza que sigui una roda és que en qualsevol moment es pot passar d’una etapa a una altra, tant endavant com endarrere. La persona gira unes quantes vegades fins a aconseguir un canvi estable. Les recaigudes són vistes com a normals i com a part del canvi complet. Com és més fàcil que canviïn les persones disposades a fer-ho, és important conèixer en quin estat motivacional es troba la persona.
En la primera fase ni tan sols s’ha contemplat un canvi, encara estem en la fase prèvia de qüestionar-nos si és un problema o no i com li fem front. Ja en la segona etapa comença aquesta lluita entre l’acceptació i el rebuig al canvi. En aquest sentit, imagina’t i recorda les múltiples “microlluites” que has dut a terme ja per decidir, acceptar i canviar o no la teva forma d’actuar. I és que la balança entre els motius per a canviar i els de continuar igual pot estar molt equilibrada.
Però un cop decidit el nostre objectiu, ja entrem en la fase de preparació. Aquí ja hi ha una motivació cap al canvi, tot i que no oblidem, estem en una roda i en múltiples ocasions s’avançarà però també es retrocedirà. Així doncs, després d’aquesta etapa de determinació comença per fi l’acció. La persona ja comença a fer coses que l’atansen al canvi i per tant, a la resolució de la situació o problema. Pot semblar que ja s’està molt a prop de complir l’objectiu, però no veure els resultats ràpidament pot dificultar el procés. Com bé haureu descobert amb els propòsits d’any nou, mantenir la constància i que l’esforç no recaigui amb el pas del temps és el més difícil. Però només així s’arribarà a poder aconseguir i mantenir el nostre objectiu. Després es poden fer accions per prevenir la temuda i normal recaiguda, però recorda que sempre serà molt fàcil tornar a fer el que estaves acostumat.
Hem d’acceptar que “tornar a la normalitat” no significa tornar a fer el mateix d’abans, sinó que cadascun de nosaltres passarà pel seu procés d’adaptar la situació actual com a normalitat. Amb el desequilibri que aquesta roda de canvi comporta.
Sessió: No iniciada
