Dins les ‘Trobades amb…’, dijous passat CaixaForum Lleida propiciava l’encontre, gens fortuït, entre una dona renaixentista i un grup reduït d’acòlits (¿on eren els estudiants de l’Aula de Teatre i els de la Leandre Cristòfol?). En el seu servei fitosanitari de transfusió cultural, Fundació ‘la Caixa’ compleix amb escreix. A distància d’endogàmies i narcisismes de proximitat i mercat, la trobada amb la ‘galleguiña’ matriarcal Marta Pazos (Pontevedra, 49 anys) va estar autèntica epifania. Artista visual, escenògrafa, dramaturga, directora d’escena i, de propina, actriu, Pazos fou casa pairal del Renaixement. Tot d’una, la gamma de colors, uns tretze si més no, dels bàsics als secundaris, t’assaltaven. Obviaré citar el Goethe més colorista, els vermells i els blaus, lo masculí i lo femení en perpetua tensió, el Baudelaire de la sinestèsia sensorial quan, com els nadons, el món només és una barreja piramidal dels cinc sentits. Intuïtiva, tafanera, col·loquial, autodidacta, la Pazos un ‘hórreo’ com els d’Ulloa? Una ‘palleira’ amb més gra que palla? En qualsevol dels casos, original. De tornar als orígens. De quan l’etimologia del mot ‘theatron’ fa referència a l’aprenentatge de la mirada. Espectacle. Veig un so, oloro un color, palpo una ombra, assaboreixo mirades. ¿Per quan un espectacle de la Pazos a la Llotja?
Sessió: No iniciada
