No sabíem si un mar verd ens seguia o si nosaltres el perseguíem a ell, si érem colza i flor de Persèfone o Prosèrpines abduïdes i fèrtils, d’ulls esbatanats. La bellesa ens havia esqueixat el pit, Stendhal era un no-ningú i pàl·lides poncelles de presseguer -que encara guardàvem del Pla- sortien disparades des del cor fins als pins i xiprers que vigilen el camí que baixa a Peramola. L’Arribada d’algunes estacions se celebra amb més intensitat, primavera és esclat i festa en si mateixa, marfulls en donen fe, i una refilada constant. Al Roc de Rombau, he vist tres moltons que s’havien extraviat i també peülles petites escrites al fang que cridaven cabirol. La vida torna i l’agitació es contagia, som borrons novells un cop més, som el nostre propi oxímoron, som felices.
Sessió: No iniciada
