El 30 de maig de 1995, fa 30 anys, Antonio Flores va marxar al Gran Hotel amb 33 ‘takos’ a l’ombra de la seva mare, Lola Flores, només uns dies després de la seva mort. La constant presència de ‘La Faraona’ tres dècades després no fa res més que subratllar que no s’ha fet tanta justícia al geni creador propi de l’artista.
Va fer bona la barreja que li corria pel cos, “sangre gitana, corazón de rockero y alma de blues”, segons deia la seva germana Lolita, per desmarcar-se amb discos com el del seu debut, ‘Antonio’ (1980), que ja recollia l’himne antiviolència ‘No dudaría’.
Un any després, a l’àlbum ‘Al caer el sol’, va saber posar l’accent del rock al ‘Pongamos que hablo de Madrid’, de Joaquín Sabina i si no hagués estat per les seves addiccions que el van mantenir inactiu fins a sis anys la seva producció hauria estat més gran, fins i tot hauria fet més pel·lícules, com ‘Colegas’ d’Eloy de la Iglesia on també va gravar per a la banda sonora el tema principal, ‘Lejos de aquí’, al costat de Cucharada, banda en què militava Manolo Tena, i que va guanyar el Festival de Huelva.
El debut de la seva altra germana Rosario amb ‘De ley’ (1992) portava la seva firma i animat per aquest èxit va llançar dos anys després la seva obra mestra, ‘Cosas mías’. Vaig entrevistar Antonio quan no volia saber res del seu cognom, el 1980, i em va caure superbé per la seva humilitat, senzillesa i honestedat. Em va regalar el seu primer disc i encara canto el ‘No dudaría’… Oh yeah!
