Acabem de celebrar la diada del Onze de Setembre. Els catalans som resilients, no ens donem per vençuts ni venuts a una uniformitat nacional espanyola. La nostra història és mil·lenària, molt anterior al naixement d’Espanya. Tenim una cultura, tradicions, costums, i llengua pròpies que, malauradament, hem hagut de defensar al llarg dels anys i segles perquè al nacionalisme centralista de l’Estat espanyol de tots els temps i orientacions polítiques no els agrada. Durant el franquisme estava prohibit el seu ensenyament i molts van ser represaliats per parlar-lo. Et deien: “hable en cristiano”. Avui dia, malgrat ser cooficial a l’Estatut és rar poder parlar-lo a la Justícia, costa a la sanitat, ni ensenyar-lo prioritàriament per assimilar-lo al castellà que hi ha per tot arreu.
Aquesta obsessió d’anar contra la diversitat de cultures en l’Estat Espanyol contrasta quan es tracta de la defensa de la diversitat ecològica. S’hi destinen molts esforços i diners. Es denuncia cada vegada que s’extingeix una espècie animal, i governs contra la diversitat nacional de les societats i persones la defensen en els animals i vegetals. Quina contradicció! Tenim menys drets les persones? La defensa de la nació i la cultura catalanes no vol dir estar a favor dels nacionalismes excloents com passa en els individualismes egoistes. Hem de treballar per la comunitat cultural i social d’una nació com Catalunya, espoliada i perseguida per voler mantenir la seva identitat. No volem una família tancada en sí mateixa: La freqüent frase: “soc amic dels meus amics”, pot ser excloent si s’oblida dels altres. Ja no importen? Tots som germans d’espècie humana i ens hem de respectar, defensar, ajudar quan algú pateix i ho podem fer. Hem de ser amics de tothom, siguin de la nostra raça, poble, o nació. Ser conscients del nostre mestissatge i que som terra d’acollida per afavorir l’arrelament a casa nostra dels immigrants, que se la estimin i sentin com casa seva, sense oprimir-los ni alienar-los. Els espanyolistes nacionalistes no tenen aquesta idea de Catalunya, que la consideren “seva”, part inseparable d’Espanya, obviant cóm es va aconseguir i com es manté, en pla colonial.
La pretensió d’uniformar-nos obligatòriament aprofitant la força bruta de l’Estat ja l’hem patit. Espanya es diu democràcia plena i que cerca el bé de tothom: ¿També dels que explota? El desarrelament i la uniformitat és una pretensió dels estats totalitaris. És contradictori també que estiguin a favor de la majoria independències d’altres Estats: ¿Algú critica el nacionalisme de Gandhi i la seva lluita pacífica –sense armes– per la independència de l’Índia?; cosa que va aconseguir.
Se’ns imposa la globalització econòmica i cultural consumista uniformadora que afavoreix als rics. Som ciutadans del món, però necessitem estar arrelats en un lloc concret que ens diferencia i dona identitat pròpia. Cal mantenir l’esperança de que Catalunya podrà decidir el seu futur. Sempre amb un nacionalisme ben entès.
