Si parlem de morir d’èxit, un cas més que evident és Santorini. En els 40 anys que han passat des del meu primer viatge (l’any 1984) al darrer (2024), la transformació que ha sofert l’illa grega ha estat brutal. El que eren tradicionals poblacions de pescadors (Thira, Imerovigli i sobretot Oia), ara són glamurosos ressorts turístics amb xaletets, piscines infinites, tendes de moda, restaurants de luxe i carrerons privats. Sobretot a l’estiu, un allotjament de la banda occidental de l’illa pot assolir els 200 euros, o molt més. Santorini ha multiplicat per 5 el nombre de visitants respecte als anys 80, assolint els 5,5 milions anuals, molts dels quals procedents dels 800 creuers que hi arriben (més que pels nombrosíssims terratrèmols, no m’estranyaria que un dia l’illa s’enfonsés pel pes d’aquesta ingent massa de turistes), carreteres col·lapsades, preus disparats (dels habitatges, per exemple), desfeta de l’economia tradicional (l’especulació del sòl agrícola amenaça la supervivència de sector vinícola)… Com a mínim, el turisme ha preservat una espècie, els burros, utilitzats per transportar els creueristes des del port vell a la capital (una imatge curiosa que et porta a reflexionar sobre qui és més burro, si l’èquid o el que va al damunt). Dit això, espero de tot cor que el daltabaix geològic que afecta l’illa no acabi en catàstrofe, perquè l’estètica dels paisatges, platges volcàniques i poblets penjats sobre el penya-segat és realment esplèndida, endolcit tot plegat amb els singulars vins de la denominació Vinsanto. Sense oblidar que la massa de turistes que envaeix Santorini deixa de banda totes aquestes illetes que encara mantenen un cert toc d’autenticitat, la qual cosa és d’agrair.
Sessió: No iniciada
