El llegendari actor britànic Siguin ‘Sean’ Connery, conegut sobretot per les seves interpretacions com l’agent secret James Bond, va morir ahir als 90 anys.
El seu únic fill, fruit de les segones núpcies, el també actor Jason Connery, va declarar a la cadena britànica BBC que el seu pare portava “malament un temps”, i que va morir acompanyat per la seva família en Nassau, a les Bahames. El fill de l’actor va afirmar que “és un dia trist per a tots els que coneixien i volien al meu pare, i una trista pèrdua per a tota la gent que va gaudir del do meravellós que va tenir com a actor”.
Sean Connery va nàixer a Edimburg l’agost de 1930, fill d’un camioner i una netejadora. Va ser un dels rostres més recognoscibles de la pantalla gran des que a les dècades de 1960 i 1970 interpretés en fins a sis ocasions a l’agent secret més famós de la història. Aquest paper, i el magnetisme amb què el va interpretar, van situar a l’actor com un dels homes més desitjats del món i com un de les grans icones de la masculinitat en la segona meitat del segle XX.
Al llarg dels anys 70, la seva presència es va fer habitual en alguns dels films d’aventures més recordats d’aquella dècada, des de l’explorador que acompanyava en Michael Caine a ‘El hombre que pudo reinar (1975)’ al Robin Hood de ‘Robin y Marian (1976)’, passant per l’epopeia orientalista de ‘El viento y el león (1975)’. No obstant això, després d’aquesta etapa com a home d’acció, el reconeixement de Connery com a actor va explotar tardanament, quan va protagonitzar una sèrie d’èxit de taquilla a la finals de la dècada dels vuitanta.
La seva interpretació a ‘Los Intocables de Elliot Ness’ li va donar el seu únic premi Òscar, com a millor actor secundari, en 1987.
A més d’aquesta pel·lícula, altres papers com el de pare de’n Harrison Ford a ‘Indiana Jones y la última cruzada (1989)’, o el de capità d’un submarí soviètic a ‘La caza del Octubre Rojo (1990)’, així com de rey Arthur a ‘El primer caballero (1995)’ o com a coprotagonista a ‘La Roca (1996)’ o al film de lladres ‘La trampa (1999)’; van consolidar el seu prestigi entre les noves generacions.