Un total de 20.211 dibuixos originals, que suposen 35 anys de feina, integren el valuós llegat que ja forma part del fons de l’Arxiu Municipal.
“Amb aquesta donació, retorno tot el que Lleida m’ha donat. I l’Arxiu viurà més que jo, està en bones mans”. Així expressa Armengol Tolsà, col·laborador diari de LA MAÑANA des de 2013, les seves sensacions després d’haver cedit tota la seva producció artística –des del 1985 fins a l’actualitat– a la ciutat de Lleida, que la custodiarà a través de l’Arxiu Municipal. Com deia en l’acte que formalitzava la donació del passat dimecres, “és un dels més rellevants de la meva trajectòria professional”.
I valora molt “la valentia” de Jesús Navarro, director del Museu d’Art Jaume Morera –on es podrà veure una selecció de dibuixos fins al 10 de gener– i que ha estat l’impulsor d’aquesta donació, en la “lluita per dignificar l’humor gràfic” en un moment en què “és una professió que està desapareixent; els mitjans no estan per ninotaires”.
Nascut a Canals, Argentina, Ermengol recorda els seus inicis en el dibuix “com un hobby a l’escola, fent conya dels mestres i el director, que era un cura” i diu que “l’humor gràfic té molt de gamberrisme”. El primer punt d’inflexió va ser ja a finals dels anys 70 quan va portar alguns dibuixos a la revista Hortensia, “una espècie de El Jueves” i li van publicar. “Jo em considerava pagat compartint pàgina amb els grans d’Argentina”, però a més li donaven diners, així que “va ser la millor invitació” per continuar. Després, però, en acabar els estudis de batxillerat i un servei militar que va durar dos anys, comença a treballar com a pèrit comercial en una empresa siderúrgica de l’Estat, tot i que ja mai va parar la seva vocació artística i continuava publicant en diversos setmanaris i diaris del país sud-americà.
Aquells van ser anys molt durs a l’Argentina, amb la dictadura militar; Ermengol explica que “seria injust que digués que he tingut problemes, amb tants desapareguts com va haver-hi; no m’han torturat, no sóc una víctima, afortunadament”, malgrat que com gairebé tothom va viure moments complicats, com alguna cita “al despatx d’un personatge sinistre”. “Quan vius en una administració de terror, ja vas amb compte; el poder té la pell molt fina, sempre es vol protegir”, remarca.
Tot i això, va ser precisament poc després de l’arribada de la democràcia quan va decidir venir a Catalunya. “Era un desig que tenia des del naixement”, explica. El seu pare, que era de Tartareu, “no va marxar d’aquí perquè volia, el van obligar amb la Guerra Civil”; i la mare havia nascut a l’Argentina però l’àvia era d’Àger i l’avi de Finestres, de manera que el sentiment català “ja el vaig viure des de la infància; a casa era el tema de conversa del meu pare i els amics”. Tenia una feina estable, però “no havia nascut per oficinista”. Així que, amb la seva dona, dos fills molt petits i un book amb dibuixos va arribar a Sant Llorenç de Montgai al Nadal de 1984.
Molt ràpidament, va començar a impregnar-se de la ciutat i no va trigar a trobar feina i a acumular una llarga i reconeguda trajectòria en diversos mitjans –que l’ha portat a convertir-se en un referent de la crítica social i política, radiografiant Lleida des del seu punt de vista irònic– des dels inicis al setmanari Parlem-ne de Camarasa i el diari Segre a molts altres com Diari d’Andorra, Sport o El Periódico, a més de revistes com El Jueves, Aplec o La Quera, fins a arribar al diari LA MAÑANA, on publica les seves vinyetes diàriament des del 2013.
A més, sempre ha estat implicat amb diferents projectes del teixit associatiu de la ciutat, des de la seva intensa activitat a l’Associació de Veïns de Pardinyes a la creació del Centre Llatinoamericà el 1986 o la plataforma de dibuixants Humoràlia, que va començar amb embranzida però “va morir per inanició” i que considerava “molt necessària”, ja que “el nostre col·lectiu és de gent solitària i estem en terreny de ningú, no som ni periodistes ni artistes”. O les revistes Aplec i La Quera. També es dedica, més recentment, al seu projecte “més personal”, l’Escola d’Art, que comparteix amb el seu fill Matías.
En l’actualitat diu que porta bé la situació, “la meva feina ja s’ha fet sempre des del confinament”, tot i que sempre està “l’angoixa de no saber quan acabarà tot això”. El que sí que té clar és que “dibuixaré fins a l’últim minut, aniré fent mentre la mà i el cervell continuïn funcionant”, tot i que reconeix que, malgrat que “ja des de petit volia ser dibuixant, encara ara pesa tenir el paper en blanc davant i, sobretot, l’examen diari dels lectors”. I més ara amb la capacitat de difusió que tenen les xarxes socials.
De ben segur, doncs, encara queden milers i milers de nous dibuixos amb què l’Ermengol ens farà riure i reflexionar a la vegada.
L’Arxiu, una garantia de la conservació de la memòria
Després de fer tot el treball d’inventariat, l’encarregat de custodiar la valuosa donació a partir d’ara serà l’Arxiu Municipal de Lleida, que garanteix des de mitjans del segle XV la conservació de la memòria de la ciutat.
Són un total de 20.211 dibuixos i tots els llibres que ha publicat l’Ermengol, així que ha estat una tasca feixuga tot i que, explica la cap de l’Arxiu Municipal Iolanda Enjuanes, “ja venia gairebé tot força ordenat” i, a més, ja sembla que estiguin acostumats a aquestes proporcions en un espai que té més de tres quilòmetres lineals de documents.
Iolanda afegeix que aquesta donació “és un honor per la confiança que es demostra en nosaltres i, a més, no teníem cap fons de dibuix”. I remarca que “és fantàstic que sigui tota la seva obra i no estigui dispersa. La idea és que d’aquí a un segle, la gent pugui reconstruir la ciutat d’aquests anys a partir de la seva visió, complementària a totes les altres”. En aquest sentit, Jesús Navarro, director del Museu Morera, deia en l’acte de dimecres que “les vinyetes de l’Ermengol són una crònica lúcida del que ha esdevingut al nostre país i especialment a la nostra ciutat”.
Iolanda explica que l’Arxiu, una institució creada a mitjans del segle XV, a més de custodiar la documentació generada per l’Ajuntament de Lleida, la seva tasca principal, també ho fa amb els diversos fons artístics força importants com els musicals de Ricard Viñes, Cosme Ribera, Ramon Esteve o Josep Prenafeta i altres com el de Josep Varela i el fotogràfic de Josep Solanes. I més recentment amb fons de qualsevol persona, preocupats per la gent que no sap què fer amb tota la documentació que ha generat.
I defensa la necessària tasca de difondre’l, perquè comparat amb museus o biblioteques “és el que menys clar té la gent a què ens dediquem, som poc visibles”. En aquest sentit, s’està fent una ingent tasca de digitalització, que permet “preservar l’original” i “posar-ho més a l’abast del ciutadà” o campanyes com Fem Arxiu, fem ciutat, el que ha fet que hagin augmentat les consultes online. Així, l’Arxiu de Lleida manté la seva vocació de donar a conèixer la història de la ciutat, de la qual és el millor dipositari.