“Aqueres montanhes que tan nautes son, m’empèishen de véder mèns amors a o son”. Així comença la preciosa cançó popular occitana i himne oficial de la Val d’Aran. Les veus només creuar el túnel de Vielha, amb una pintada que diu Benvengut entà Aran. Aran és un país, deth país, més enllà d’Espanya, França i Catalunya. El meu cor hi guarda els records materns a Arties, la família que es va quedar i va fer fortuna, les excursions d’estiu a Beret, Montgarri i Bonaigua, els hiverns treballant i aprenent amb les companyes de Baqueira. I la meva perruquera, que té la clau d’Eth Brastet i l’esglèsia de Salardú, i un cor com una clavellina fresca. Estimo la Val d’Aran perquè els llocs són les persones que hi són, i n’hi tinc unes quantes, també família sobrevinguda que em tracten millor impossible. I perquè a Vielha van salvar-me de caure i va marxar la meva mare envoltada d’infermeres exquisides, i perquè hi viu la seva millor amiga, la dolça Esperança. I perquè a la clínica veterinària vaig dir adeu a dos animals adorats de casa i perquè hi ha ossos i racons d’amor salvatge. I perquè l’Aran és a un pas de França, d’on va nèixer la meva mare i de Luchon, on menjo el millor steak tartar al costat de la casa de Cyrano.
Sessió: No iniciada
