La incertesa a què està sotmesa la societat actualment necessita un gir immediat ja que altrament serem víctimes de la confusió més mordaç mai viscuda. Les cruels retallades a la llibertat que estem patint tots no tenen nom, encara que sí que tenen nom i cognoms aquesta caterva d’impresentables governants que ens porten pel carrer de l’amargor.
Tal com estan les coses i com bufen els vents, el món necessita ser repensat, reinventat i reimaginat, és a dir, caldria fer un ‘reset’ com fem a les màquines per veure si així comencen a funcionar bé les coses. L’increment de tensions, l’interès constant dels polítics per sembrar l’odi, el terrorisme residual i psicològic, el control social i la manera com es planteja la situació em porta a mirar cap a l’esperança amb el crit d’una vella cançó de Lone Star: ‘¡Adelante!’.
El mínim consol es pot obtenir refugiant-nos en la música, aquest aliment de l’ànima que ens manté dret, no permetent que els somnis s’esfumin davant de tanta incompetència. “Seguimos avanzando tenemos ilusión, yo seguiré cantando hasta que salga el sol”, diu el tema en qüestió: “Ahora oídme todos, jamás miréis atrás, hay que seguir marchando, cada día un poco más. ¡Adelante!”. La situació s’ha de prendre amb el màxim de filosofia, evitant deixar-nos influenciar per les males praxis vigents i tenint fe que de sobte s’obri l’horitzó dels bons temps. Com seguim confiant en els qui no cal ni esmentar ho tenim xungo perquè només vetllen pels seus propis interessos.
Tanta verborrea per mai fer res en bé de la comunitat. Això és el que tenen, molta boca però molt poc membre… Oh yeah!
