Esperar que la vida et tracti bé perquè ets bona persona és com esperar que un toro no t’ataci perquè ets vegetarià. He de reconèixer que em costa molt acceptar el que sento, ja que de vegades el problema és que el teu cor no vol admetre allò que la teva ment ja sap. En aquest tràngol de la nostra existència per més que un intenti ser optimista l’ombra del pessimisme planeja com a voltors al voltant de la carronya.
Només cal treure el cap a les notícies diàries i veure aquells polítics que només es preocupen del seu propi egoisme i en lloc de buscar solucions conjuntes l’únic que fan és enfrontar-se i dividir cada vegada més una societat que li aniria millor si tots els seus inquilins miressin cap al mateix horitzó.
Però no, ells a la seva, amb desqualificacions i insults, però cap amb el gest de reduir els seus sous en bé de la comunitat. Diuen que no hi ha res impossible, perquè els somnis d’ahir són les esperances d’avui que es poden convertir en realitat demà. En el meu cas m’estimaria més baixar-me d’aquest món d’hipòcrites, apartar-me d’aquesta societat borreguil i que em deixin viure en pau amb la gent de bona fe.
Què bonica va ser aquella ideologia hippy que es va esvair així que van deixar de passar-los el taló amb substancioses xifres de diners els progenitors a aquells melenuts que predicaven pau i amor. És clar que qualsevol temps passat va ser millor, a tots els nivells, res és políticament correcte i fins i tot la música la maltracten els molt miserables… Oh yeah!
