Miquel Sanz Gabín, de 43 anys i bomber a l’Ajuntament de Barcelona ha publicat fa pocs dies amb l’editorial madrilenya, ‘Libros rayados’.
L’escriptor lleidatà ja va enamorar-se de la literatura des de ben petit, quan freqüentava la llibreria Proa de Lleida, que era de la seva tieta, i consumia amb voracitat els llibres que li deixava, però aquest amor ha estat gairebé sempre centrat en la lectura, prodigant-se molt poc en l’escriptura. No fa gaire, no obstant, va decidir presentar-se a dos certàmens de relat curt a Barcelona i va assolir un notable èxit, guanyador en un i finalista en un altre. Això, explica Miquel Sanz a LA MAÑANA, “em va donar confiança per atrevir-me amb la novel·la”.
A més, la vida li va canviar amb l’arribada del seu primer fill i el fet de trencar amb la dinàmica anterior i passar més temps a casa, el va acabar de decidir. “Ha estat molt dur poder treure el temps, combinant-ho amb el nen i la feina i he tardat uns tres anys, però tenia la idea cremant-me a dintre i tenia que sortir endavant”. Miquel, a més d’altres que van quedar-se al calaix o que no van passar de relats, tenia un parell més d’idees de novel·la “però no fluïen i aquesta en canvi, va enganxar-me”, així que es va llançar. Això sí, reconeix que “jo no tenia l’ofici d’aquells que passen 6 o 8 hores diàries escrivint, ja sigui com a escriptor professional o com a periodista, i em va costar treure’m l’òxid de les mans i el cervell, tot i que a poc a poc em vaig anar apropant al que volia i al final ha sortit més llarga del que m’esperava”.
La novel·la “és una història romàntica, que és l’últim que jo hagués pensat escriure, però gens edulcorada; he intentat que no fos cursi però sí té un punt evocador i certa poesia; havia de ser així i estic encantat”, explica Miquel, i com no podia ser d’una altra manera, està farcida de referències literàries, “sense que vulgui ser un assaig, ni molt menys”.
La seva premissa és bàsica, un lector que s’enamora d’una lectora a través de les notes al marge que aquesta va deixant en un llibre que després ell troba. A partir d’aquí “ell troba més llibres i les seves vides van aproximant-se més del que ells es pensen”. Jordi i Lena són dues persones introvertides, gairebé “al punt de ser sociòpates, de tenir problemes de socialització, però tenen aquest lligam molt potent de la literatura, que és on millor es poden expressar”. Això sí, aniran evolucionant al llarg de la novel·la, un fet primordial per l’escriptor lleidatà. I tot això, en el marc de l’altra gran protagonista de la història, la ciutat de Barcelona, la seva nit, que està “molt reflectida” i, evidentment, el món dels llibreters i les llibreries “de vell”, un àmbit que coneixia molt bé després d’haver-hi viscut gairebé 3 anys.
Quant a l’estil, Sanz diu que va “a barraca, no m’agrada perdre’m en descripcions llargues, és la història d’ells dos i del que els hi passa; al principi m’havia plantejat tocar més temes com les dificultats per les que passa el món literari, però després vaig passar el tallagespa”. Més enllà del purament literari, publicar una primera novel·la és de manera habitual una odissea de la que no és fàcil sortir-se’n i en què són molt normals els dubtes respecte a la pròpia creació. “Tu estàs tres anys tancat en una habitació i quan treus el llibre a vegades penses si tot allò només serà una ‘flipada’ teva”, comenta.
Miquel va pensar que sempre tindria temps per autopublicar-se, així que va començar a buscar editorial, una feina “que també requereix molta energia”, però va “tenir sort”, ja que des de ben aviat “va anar agradant”, tant als lectors més propers com, per exemple, a un agent literari de l’editorial Sandra Bruna de Barcelona, tot i que, malgrat haver estat “una persona molt important per a mi que em va posar en contacte amb gent”, no el va acabar publicant allà, sinó a l’editorial madrilenya MaLuma, que va escollir per davant d’una altra de Cantàbria també força interessada.
A MaLuma, diu, va trobar un ambient molt familiar; “vaig parlar amb Lupe i Marga personalment, que en altres editorials parles amb representants, i se l’havien llegit, no parlaven d’oïdes”. “És una meravella que et publiquin la teva primera novel·la”, emfatitza. I també ha tingut sort en diferents col·laboracions, com la del llibreter Tino Vetusta, que li va cedir el nom i les experiències, el bloguer neorrabioso, que ho va fer amb alguns dels seus grafitis poètics o Antonio Gómez, de Mérida, amb la imatge de portada “que li anava molt bé a la història”, només a canvi “d’un llibre quan es publiqués”.
Després d’haver ‘parit’ aquesta novel·la, Miquel confessa que ha quedat “extenuat; és com un forat negre que al final et fa col·lapsar per dintre. Jo em vaig aprimar, dormia molt menys” i reflexiona que “si no ets un profesional que sap organitzar-se, escriure t’aliena la vida, estàs molt ficat al llibre”. Ara, de fet, el que tocava era l’habitual tasca de promoció, que havia començat fa alguns dies i que incloia una presentació a Lleida el 2 d’abril. Miquel estava “posant tota l’energia” però, malauradament, s’ha vist interrompuda amb l’actual situació i la crisi del coornavirus.
Sessió: No iniciada
