El lingüista Esteve Valls, professor de la Universitat Internacional de Catalunya, és autor de La llengua escapçada. Un estudi sobre l’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa, un treball en el qual posa al corrent el grau de manteniment i l’evolució de les formes dialectals nord-occidentals a la Franja al llarg de quatre generacions.
Valls explica a LA MAÑANA que “s’estudia com canvia la llengua, les varietats i els dialectes en vuit comarques de Catalunya i en quatre de l’Aragó”. L’objectiu de l’estudi, que ha estat mereixedor de la V Beca Joan Veny, és doble: avaluar si la frontera política entre Catalunya i l’Aragó s’ha convertit en una frontera lingüística i veure si s’ha creat una distància entre parlars que abans eren molt semblants. Valls posa l’exemple de la gent gran de Lleida o del Segrià en comparació amb la gent del Baix Cinca o Fraga. “Observem que fa quatre generacions la manera de parlar era molt semblant, mentre que ara amb la gent jove aquesta distància lingüística s’ha eixamplat molt”. L’autor ho atribueix a qüestions purament socials però també al tipus de política lingüística.
El que es constata en aquest estudi és clarament una Franja que empra cada vegada més els castellanismes, sobretot al centre i al nord, on predominen l’ús de “manlleus provinents del castellà”. La zona de la Franja on s’evidencia més aquesta situació és la Ribagorça, on segons l’autor l’ús del català a les escoles és pràcticament nul, augurant-li, per tant, un “futur negre” com a llengua d’ús normal. Valls pondera la pèrdua de la riquesa dialectal al fet que vivim en un món cada vegada més “homogeneïtzat”, tant en l’estil de vida com en les llengües, el que provoca que aquestes es vegin amenaçades. “Si llegeixes a Carme Junyent, un referent de les llengües amenaçades, diu que al llarg del segle XXI es perdran entre un 50 i un 90% de les llengües del món i això és bestial”.
Una de les grans preocupacions de Valls, i és aquí on vol dedicar especial èmfasi, és l’ensenyament les escoles. Aquí, defensa que no s’han d’afegir dificultats extra a una llengua que té “problemes de vitalitat com és el català”. Valls advoca per intentar que el vocabulari que els nens ja portin de casa sigui un “valor afegit” i no una cosa a corregir i posa com a exemple el terme LO, “igual d’antic que EL, però típic d’una altra zona”. Valls considera que si es mantenen aquests dialectes que no s’utilitzen tant “tenim un avantatge; primer que no fem de la llengua un problema pels alumnes i després que no incrementem la distància lingüística respecte els parlars de la Franja”.
Amb tot, l’autor vol deixar clar que som nosaltres qui juguem un paper actiu en el manteniment o la pèrdua del català. “Si no utilitzes una llengua, no la necessites. I si no la necessites, al final acaba desapareixent, és evident”. Per a Valls, “és un miracle que avui dia un 36% de la població tingui el català com a primera llengua”.
Sessió: No iniciada
