He anat a Menorca amb la fal·lera del Camí de Cavalls, un sender mític que dona el tomb a l’illa, i he tornat enlluernat pels talaiots. Coincideixo amb el bisbe emèrit de Lleida, Salvador Giménez, que també fou bisbe de Menorca, que és l’illa més bonica del Mediterrani, Mykonos inclosa. Diu la llegenda que les mares de la cultura talaiòtica de Menorca posaven el berenar dels fills a damunt d’una pedra a molta distància. Per assolir la preuada recompensa, els nens havien de fer blanc a la menja d’una pedrada disparada amb la seva fona. No és estrany que els guerrers talaiòtics tinguessin fama de ser uns grans foners capaços de fer blanc a una distància equivalent a tres camps de futbol. Ja se sap que les llegendes són una mica exagerades. No és cap exageració considerar únics al món tots els vestigis de la cultura talaiòtica escampats per l’illa i que han merescut fa poc més d’un any la inscripció oficial en la llista de Patrimoni Mundial de la Unesco. Calculen els menorquins que no es pot caminar set minuts seguits sense trobar navetes funeràries, cases circulars, les mítiques taules amb forma de T, els talaiots i altres estructures que, segons la Unesco, són “una mostra excepcional d’arquitectura ciclòpia i de la seva evolució al llarg de mil cinc-cents anys, la qual cosa representa una font important de coneixement sobre la vida dels talaiòtics”. Tan sorprenent com els monuments talaiòtics, datats entre els anys 1500-1000 aC, és la seva conservació. La gran majoria són d’accés lliure i estan impecables. No hi ha ni un paper, ni una llauna de beguda per terra, ni una pintada, ni res que embruti la contemplació d’aquest tresor. Menorca Talaiòtica ha estat reconeguda com “un referent de bona gestió i conservació del patrimoni natural i arqueològic”. Ho he comprovat personalment amb sana enveja.
Sessió: No iniciada
