Anaven i tornaven del Pont de Suert a peu, per no gastar el duro que costava el cotxe. Pel camí, asseguts davall d’una alzinera, es menjaven un tros de pa i una llauna de sardines per dinar”. Així ho explica Emili March i Jordana a les seves Memòries d’un mestre d’escola. L’Emili, com el seu pare, va passar moltes penes per tirar endavant. Quan fou destinat a Vilanova de Meià l’any 1959 cobrava nou-centes seixanta pessetes al mes. El preu de la pensió on vivia era de mil dues-centes pessetes. Els pares dels alumnes van acordar afegir de la seva butxaca quinze o vint pessetes perquè el mestre pogués pagar la despesa i que alguna vegada es permetés anar al cafè. Dels episodis més emotius que ha viscut com a mestre, l’Emili destaca el cas d’un alumne, Isidre Trilla Millàs, que patia una minusvalidesa greu que li impedia ser escolaritzat. L’Emili va dedicar les seves hores de lleure a la integració de l’Isidre a l’escola. Isidre Trilla va arribar a ser catedràtic de grec a la Universitat Complutense de Madrid. “Per a mi va representar una de les emocions més grans de la meva vida”, explica l’Emili. Fa uns dies, el periodista Jesús Conte va presentar al Centre de Lectura de Reus el seu darrer llibre A les dues bandes de la trinxera. Conte va dir durant el col·loqui que l’ofici de periodista, si no el més antic, sí que és l’ofici més bonic del món. L’expresident del Parlament, Ernest Benach, va intervenir i, amb to solemne, va dir: “L’ofici més bonic del món és el de mestre”. La sala assentí amb un silenci consentent.
Sessió: No iniciada
