No és que, fidelíssima, respongui a la crida del bosc segons Joseph Conrad. Tampoc a l’udol del llop muntanyenc d’en Jack London aventurer. No pas. Sí, però, al ressò femení de la Isak Dinesen, aristòcrata del morro fort. O millor encara, d’una Karen Blixen novel·lada. Les meves memòries no són de l’Àfrica cafetera. Quan les escrigui (si és que mai les perpetro), seran d’una vall pirinenca. La de Benasc, habitada per aferrissades comtesses i uns gens servicials cavallers, algun que altre bufó cortesà, d’Acibella i Rabasón els amants petrificats, i d’unes quantes bruixes amb el baix ventre dentat. Sigui com sigui, remunto carreteres sinuoses i congostos coll d’ampolla a la recerca del temps perdut. De la natura en rigorós directe. Heus aquí el que m’espera…
Sota del pi negre habitual, ran el camí de la mina, just al dessota de Faida “la bruja”, unes relectures dels clàssics tot temps i de capçalera (Safo de Lesbos, Víctor Hugo, George Sand, Herman Melville, Marguerite Yourcenar, Edgar Allan Poe, Mercè Rodoreda). També algú d’aquí i ara, rabiosament contemporani, com Adam Thirlwell, l’infant terrible britànic, que amb El futuro futuro ens proposa un delirant viatge metaliterari i forat de cuc. O l’Iván de la Nuez i les seves Iconofagias. A l’apuntar el capvespre, em deixaré transportar per les polifonies de Música en las cimas tot harmonitzant arquitectures religioses amb ritmes no sempre massa sacres. Al caure ja la nit tancada, el nítid espectacle del sempre mític planeta Júpiter i l’evanescent pluja de les Perseides fugisseres, a tocar del transparent, incontaminat, cel de Cerler. I per tal d’arrodonir la vetllada com cal, un ressopó reconfortant al Paralelo, al Rincón, a la Solana, a la Borda del Mastin, al Candil, a la Picada…
Mentrestant, no tot s’esdevindrà un envejable “dolce far niente”. M’espera l’encontre amb un acreditat “performer simfònic”, fill de la vall, per veure com quadrem la possible reedició d’algunes de les meves novel·les, aviat exhaurides. És el cas de Voces tras las sombras i de Acibella y Rabasón, los amantes de Benasque. De fet, el maridatge concupiscent de la novel·la volgudament històrica, la música incidental i la teatralitat directa de tota posada en escena en una societat curiosa. De quan Literatura rima amb Cultura. En arribar setembre, els en faré cinc cèntims de tot plegat. Me n’hi vaig. ¡Bon estiu!
